xelu.net
 
assaig (12)
:: Adéu a la universitat (0 comentaris)
:: Dante y su obra (0 comentaris)
:: El harén en Occidente (0 comentaris)
:: El món d'Homer (0 comentaris)
:: Europa (0 comentaris)
:: La batalla por el vino y e (1 comentaris)
:: La maternitat d'Elna (0 comentaris)
:: Naked Wine (2 comentaris)
:: Pelegrinatge al Kailasa i (0 comentaris)
:: The Spanish Civil War: Rea (0 comentaris)
:: Tota la veritat sobre Plat (0 comentaris)
:: Un Tramvia Anomenat Text (0 comentaris)
club de lectura (10)
còmic (5)
literatura juvenil (25)
novel·la (167)
 
top 10 visites llibres
:: Una columna de fuego (227379 visites)
:: Aiguafang (227247 visites)
:: 20th Century Boys (226274 visites)
:: Lord of the Flies (226245 visites)
:: Stardust (226234 visites)
:: Tres metros sobre el cielo (226205 visites)
:: Tot el que podríem haver (226193 visites)
:: Graceling (Graceling. Ed. (226177 visites)
:: The Hunger Games (Els Jocs (226175 visites)
:: The Knife of Never Letting (226167 visites)
 
BitWorks - Disseny web, allotjament web (hosting), disseny gràfic, programació, bases de dades i venda de material informàtic
 
PARTICIPA A XELU.NET
xelu.net >> àgora 2.0 >> llibres (219 llibres disponibles) >> Mil sols esplèndids
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | qui és qui?

Mil sols esplèndids

Autor/a del llibre: Khaled Hosseini

CLUB DE LECTURA:
Gener i febrer del 2010
Aquest llibre ha rebut 225676 visites

Mil sols esplèndids
introducció al club
sinòpsis
biografia de Khaled Hosseini
diari de lectura (16)
debat sobre el llibre (13 comentaris)
l'últim per llegir

club de lectura

 

El Club de Lectura de xelu.net es funda amb l'ànim de traspassar les barreres físques de les distàncies i oferir a un grup de persones la possibilitat de intercanviar experiències i opinions sobre una de les aficions que segur que ens agrada més a tots: llegir. És un club absolutament obert a tothom i que funcionarà, de moment, amb un caire trimestral.

 El Club de Lectura de xelu.net es funda amb l'ànim de traspassar les barreres físiques de les distàncies i oferir a un grup de persones la possibilitat de intercanviar experiències i opinions sobre una de les aficions que segur que ens agrada més a tots: llegir. És un club absolutament obert a tothom i que funcionarà per primer cop cada dos mesos.

Les votacions per escollir el llibre d'aquest gener febrer han anat de la següent manera:

1-Mil sols esplèndids (Khaled Hosseini) - 9 punts
2-Arthur i George (Julian Barnes) - 8 punts
3-Totes les coses que no ens vam dir (Marc Levy) - 6 punts
4-El gran quadern (Àgota Kristof) - 3 punts
5-La Soledad de Charles Dicken (Dan Simmons) - 2 punts
6-La mecànica del cor (Mathias Malzieu) - 1 punt
7-Economia corporal (Francesc Orteu), El peregrino encantado (Nikolái Leskov), El camino a Soradan (Yoon Heung Gil) i La mano de Fátima (Ildefonso Falcones) - 0 punts

Per tant, el llibre d'aquest trimestre és Mil sols esplèndids (Khaled Hosseini) amb 9 punts. Endavant doncs!

 

 

sinòpsis
L'excepcional història d'una amistat i d'un amor indestructibles durant tres dècades de la història de l'Afganistan. Un extraordinari relat de la vida de dues generacions unides tràgicament per la guerra, de l'amistat entre dues dones, la Mariam i la Laila, i d'un amor que sobreviu a totes les adversitats. Amb la invasió soviètica, la guerra, els talibans i l'arribada dels nord-americans com a teló de fons. I la seva lluita per trobar la felicitat, per sobreviure.

biografia de Khaled Hosseini
Extret de la Wikipèdia:

Khaled Hosseini (en persa: خالد حسینی, transliterado: Khaled Hosseini) es un médico y novelista afgano-estadounidense nacido en la capital de Afganistán, Kabul, el 4 de marzo de 1965.

Publicó la novela "The Kite Runner" en 2003 ("Cometas en el cielo", de acuerdo a la traducción de Salamandra). Su segunda novela, "A Thousand Splendid Suns" ("Mil soles espléndidos") fue publicada en 2007.

Su padre fue diplomático del Ministerio de Asuntos Exteriores de Afganistán y su madre enseñaba Farsi e Historia en un gran instituto en Kabul. En 1976, El Ministerio de Asuntos Exteriores envió a la familia a París. En 1980 estaban preparados para volver a Kabul pero para entonces Afganistán había sufrido la invasión soviética. Los Hosseini recibieron asilo político de Estados Unidos. En septiembre de 1980 se trasladaron a San José, California. Hosseini acabó los estudios secundarios en 1984 e ingresó en la Universidad de Santa Clara, donde se graduó en Biología en 1988. Al año siguiente entró en la Facultad de Medicina de San Diego (California), donde en 1993 se licenció en Medicina. Completó sus prácticas como residente en el Cedars-Sinai Hospital de los Ángeles. Trabajó como interno en prácticas de 1996 a 2004. Mientras hacía estas prácticas, empezó a escribir su primera novela, Cometas en el cielo, que se publicó en 2003 y que, desde entonces, se ha convertido en un bestseller y se ha publicado en 38 países. En 2006 fue nombrado embajador de buena voluntad del ACNUR (UNHCR en sus siglas en inglés), Alto Comisionado de Naciones Unidas para los Refugiados.

enllaços

No hi ha enllaços per a aquest llibre


debat sobre el llibre

 

Aquest serà l'espai central de debat sobre el llibre. Els debats sempre començaran finalitzat el període de lectura del llibre fixat en les normes del club. Mentrestant, aquest espai romandrà tancat. Aquí és on tothom pot expressar les seves opinions sobre el que hem llegit durant el trimestre. Com a tot xelu.net, no hi haurà cap tipus de censura, sempre i quan es mantingui el respecte cap a la resta d'integrants del club i l'autor. Dit això, que comenci el debat!

 

debat sobre el llibre
Afegir comentari afegir un comentari
COMENTARI:
SIGNATURA:
EMAIL: (si vols rebre actualitzacions dels nous comentaris)
   
   
 
   
 
els vostres comentaris (13 comentaris)
Autor/a del comentari: Laura - Data: 03/06/2010

Fa poc que he descobert el club de lectura i és ara que he llegit el llibre, Després de llegir els vostres comentaris em fa vergonya publicar el meu, però és el que penso.

No m’agradat. Semblarà que no tinc sentiments, però que voleu que us digui, l’he trobada molt sosa.

A veure que la dona a Afganistan la tracten com la tracten i que viuen com si no fossin persones, no es una novetat, si realment volia destacar això més valia fer un monogràfic sobre el tema.

Per altra banda crec que l’únic interessant és la narració de com avança la guerra i tan per tant agafes un llibre d’historia.

La retrobada del vell amor d’adolescència l'he trobat ensucrat total com si volgués fer més dolça la possible realitat de les dones d’Afganistan.

Ni l'he trobat ben escrita, ni interessant, pèssima
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 04/03/2010

Hola a tothom. Jo si voldria centrar-me en un aspecte que, de fet, ja han esbossat en Miki i en Xevi però que em sembla molt significatiu. En termes tècnics seria el lector model, o si voleu, a qui va dirigit el llibre. Tot escriptor té un lector model a l’hora de fer la seva obra, pensa en un tipus de persona que llegirà el seu llibre seguint uns paràmetres propers als que l’escriptor fa servir per escriure el llibre. Crec que això és bàsic en Hosseini ja que li condiciona alguns dels elements essencials de tota obra literària com ara l’estil i el to. Com ja heu apuntat aquest llibre està dirigit a Occident, jo hi afegiria que pretén mostrar als occidentals l’esplendor perduda d’una cultura oriental que ha sofert i continua sofrint, però que malgrat tot no ha perdut la seva dignitat. El llibre és doncs, tant un baixada als inferns com una redempció, en un doble pla, individual en el cas de Mariam i Jalil que es redimeixen amb la seva mort, i col•lectiu en les successives onades de guerres que semblen acabar al final de l’obra amb una aparent represa de la normalitat. Si acceptem aquesta premissa, podem deduir que per arribar a assolir efecte dins el bigarrat, ampli i massificat món editorial occidental necessita algun tret diferencial, alguna cosa que el faci arribar a un nombre el màxim gran possible de gent. Al meu entendre, doncs, ha escollit voluntàriament una veu literària peculiar, molt enfocada al sentir emocional més que al fred realisme per exemple de Bezsonoff , acceptant amb això el risc de caure en el melodrama. No és l’únic que ha escollit aquesta tècnica, podem recordar, per exemple l’arxillegit “Els ponts de Madison” de Robert James Waller o “El quadern de Noah” de Nicols Sparks , dos dels darrers èxits editorials que han espremut el lacrimal de mig món. Amb tot, la consciència de córrer el risc de quedar absorbit en un tipus de literatura no massa reputada crec que li fa controlar les escenes, el mou a no acarnissar-se amb el patiment, però si a fer-lo servir per obrir-se pas en les emocions del lector, és a dir, a controlar el to de la narració. Penso, doncs, que cal considerar un mèrit la capacitat de trobar un to adequat i efectiu per fer arribar un missatge d’esperança per a un país i però també per a un gènere, alhora que explica una peripècia vital prou interessant. Com diu en Xevi, ja és difícil trobar primaveres en el llarg i cru hivern que és la vida de la Mariam. Diria doncs, que l’obra és reeixida pel que fa al seu objectiu, ara bé, estèticament entenc que pot arribar a cansar el fet d’enfocar tot el conjunt damunt de les emocions, sobretot tenint en compte el reduït nombre de personatges que hi surten, els qual d’altra banda, em semblen tots molt consistents i versemblants.

Pel que fa a la duresa del llibre, a mi em sembla bruta,en el sentit literal de la paraula, la carta final, que si bé té una funció redemptora de la figura de Jalil, ens mostra una persona que al final de la seva vida es dóna compte que ha estat equivocada en molts sentits, que ha viscut autoenganyant-se, abocat al un pou de mentida i d’interessos, però que quan vol redimir-se ni tan sols pot reconciliar-se amb la seva filla. És un final cru per un personatge que no acaba de caure bé (almenys fins al final), però de qui se’ns mostren les arestes més que no pas les alegries, cosa que em fa estar d’acord en defensar Hosseini de fer servir personatges plans. Jo crec que el final està ben trobat, dóna coherència al conjunt i, si bé el regust dolcenc pot embafar, el fet que qui llegeixi la carta sigui la Laila i també sigui ella qui es benefici de les poques coses que sembla que en Jalil ha fet bé, crec que és un encert fixar-se en aquesta mena d’atzar sarcàstic que fa que alguns es beneficiïn de les accions dels altres que es dóna en la vida real i que tan difícil és de recrear en la literatura, i més encara com a final.

Quant als personatges, si ens fixem en el contrast tan ben aconseguit dels personatges Mariam-Laila sembla ben bé poder-hi llegir alguna mena de teoria de la predestinació on algunes persones sembla que estiguin destinades a triomfar i d’altres no oi? Jo no ho crec en absolut en aquesta mena de cosmovisons, però els protestants hi són propers i per això encara crec més que Hosseini dirigeix el llibre als occidentals i, sobretot, als americans. Predestinació i treball són dos dels valors que els nord-americans conservadors defensen amb més fervor. Justament el que més caracteritza a Laila. Per tant, jo diria que Hosseini acompleix aquí un pla extraordinari, acosta el món afganès al món nord-americà mitjançant un espai de d’acord en els valors. D’aquesta manera aconsegueix que Laila no sigui vista com un anècdota o, pitjor encara, com una raresa, un ésser estrany, sinó com un ésser humà amb qui poder-se identificar, amb totes les seves virtuts, defectes, patiments, emocions... Fer això als EUA en un moment en què la població musulmana no està precisament en el seu millor moment de popularitat em sembla d’un gran valor i em mereix molt de respecte.

Finalment, us voldria convidar a la lectura de “El crit silenciat” d’Ana Tortajada, un relat autobiogràfic d’una estada a l’Afganistan sota el domini talibà que permet conèixer millor el món afganès, i en particular el món de les dones. El llibre esgarrifa encara més que el de Hosseini per la cruesa del que explica i perquè podem confiar en què no és ficció. Podríem dir que confirma la possibilitat que, lamentablement, els Rasheeds existeixen.
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 03/03/2010

Ja que en Joan ha tret el tema dels personatges, vaig a comentar o a ratificar unes quantes coses.

El personatge de la Mariam és brutal i no deixa de soprendre'm durant tot el llibre. Primer de tot amb la capacitat infinita que t'e d'adaptar-se a les situacions i a acceptar-les tal com venen. El cas més clar és quan en Rachid li plantifica un burca a davant i ella, tot i que al principi es mostra raticent, s'hi acaba acostumant i no només això: li acaba agradant! Se que és una qüestió d'inseguretat/seguretat personal, però no deixa de frapar-me. L'altre exemple el trobem al final. Mira que la vida l'arriba a putejar, però just al final, quan s'ha sacrificat ja per tothom, encara li queden forces per fer un repàs i pensar que encara ha set prou feliç. Jo ho sento, aquí ja em surt: quins collons! O quina capacitat de trobar un bri de llum, un bri d'esperança, un bri de felicitat allà on només hi ha merda!

El personatge de la Layla si que és cert, segons diu en Joan, que és més com una lluitadora inconformista. En el fons crec que les dues es complementen i per això durant el llibre es porten tan bé. Per mi és més fàcil posar-me a la pell de la Layla que a la de la Mariam, és més bisceral, més ranconiosa, no oblida fàcilment i mai ha deixat de pensar com escapar-se de la situació que li ha tocat viure.

No puc deixar de parlar, com no, del fill de puta d'en Rachid. No hi ha excusa que valgui, ni cultural ni religiosa: gent com en Rachid són la vergonya de la raça humana. No se com t'han d'educar i què t'ha de passar pel cap per fer el que fa aquest home, però no m'entra i em posa els pèls de punta. Evidentment però, la novel·la s'aguanta o té sentit gràcies a aquest personatge i és imprescindible perquè ens fem una idea de la situació de les dones a Afganistan i del toc cultural desafortunat que tenen tots aquests homes i que, malauradament, és encara molt present en els nostres dies.

Ara tot això m'ha vingut arran del comentari d'en Joan. Si em ve res més us ho faig saber!
Autor/a del comentari: joan v - Data: 02/03/2010

Hola a tots,

Bé, jo ja fa uns quants dies que em vaig llegir el llibre (disculpeu que no faci el meu comentari fins ara). El llibre m'ha agradat molt i amb un parell de setmanes ja el vaig tenir llegit. En general la meva valoració és molt positiva. Us poso un conjunt d'aspectes que m'agradaria destacar:

(1) M'ha apropat d'una manera molt "emocional" al conflicte que hi va haver (i que hi ha) a l'Afganistan. He de reconèixer que es tracta d'un conflicte del que tota la informació que tinc és la "oficial" que va sortir als mitjans de comunicació. Amb aquest llibre he pogut descobrir la dura realitat que es va viure a l'Afganistan durant la dominació talibana. Penso que, en el meu context particular, ha estat gràcies al llibre que he pogut entendre de "primera mà" el que va passar a l'Afganistan, de la mà de la Laila i la Mariam. Aquesta és per mi una de les gràcies del llibre: et permet viure bastant en primera persona uns fet que et són molt llunyans.

(2) El llibre parla d'uns fets molt recents. En el sentit del comentari anterior doncs crec que es tracta d'un llibre que té una part molt important de divulgació d'una realitat i, més implícitament, de denúncia. Aquesta és, crec, una altra gràcia del llibre i que valoro positivament. Aquest llibre ha aconseguit sensibilitzar-me envers el conflicte.

(3) El llenguatge és molt planer i entenedor. El llibre fa una descripció molt "emocional" de les seves dues protagonistes. L'estructura en els 4 capítols es molt encertada, tot i que coincideixo que el darrer capítol és el que -potser- aporta menys al missatge general del llibre, com ja s'ha dit abans.

(4) És un llibre que m'ha fet reflexionar i pensar molt. El que més destacaria és com descriu el procés de pèrdua d'identitat, llibertat i personalitat de la Mariam (sobretot) i la Laila i com s'adapten a la situació tant adversa que afronten. Particularment, el personatge de la Mariam m'ha arribat molt més que el de la Laila i crec que està més elaborat des del punt de vista psicològic. La Mariam ja ens és descrita, des de petita, com una perdedora i, fins i tot, just abans de morir, la Mariam "s'aconforma" amb la vida que ha tingut i, em va colpir molt com fins i tot és capaç d'extreure'n un sentit a la seva vida. En canvi, la laila és una "guanyadora", amb una infància molt feliç i que s'adapta amb intel.ligència a la seva dura vida amb en Rashid, pensant en tot moment vies d'escapada.

Bé, espero que aquest dissabte ens coneguem i que poguem parlar a fons d'aquest llibre i de l'anterior

salut,

joan
Autor/a del comentari: Miki - Data: 22/02/2010

Doncs seguint amb la dinàmica que proposa en Xevi, començo comentant algun aspecte de la història i del llibre en general:

Estic molt d'acord amb el primer comentari. És un drama lacrimogen i que durant bona part de la novel·la he pensat que tirava cap al melodrama. Ara, quan utilitzo la paraula "melodrama", ho faig carrengant-la de connotacions negatives. És a dir, considero que és un tipus de recurs literari pobre, un intent barat de recòrrer a emocions potents i poc subtils que normalment em provoca una sensació tan gran d'estar sent manipul·lat sense intent de disimular-ho que acaba produïnt-me un rebuig cap a la història, per mentidera i poc realista. Si ho dic aqui, tanmateix, és justament per afirmar que és un dels pocs exercicis de melodrama legítims que he pogut llegir en tant que no ho és, de poc realista. En aquest sentit, a mesura que la història progressa (cada vegada a més velocitat, com un carretó sense frens que es precipita per una baixada plena de sots), vas apreciant l'intent de l'autor de fer entendre al lector occidental la complexitat de la vida a l'Afghanistan dels darres 30 anys, amb els seus blancs i amb els seus negres. Amb la seva crueltat (enorme), però també amb els seus mil sols esplèndids amagats a darrera de cada història, com suggereix el poema que dona títol al llibre.
He llegit en algun lloc que en Hosseini fa servir personatges en blanc i negre, sense matissos, però jo no acabo d'estar-hi d'acord. Crec que en realitat molts crítics confonen aquesta falta de matissos amb la manca de subtilesa de l'autor a l'hora d'explicar els sentiments i les emocions dels personatges. Aquesta novel·la no es guarda res. No suggereix intimitats amagades per a que les deduïm a partir del comportament dels personatges o de les complexitats del llenguatge. Al contrari, cada pensament, cada implicació i cada possible doble sentit que passa per la història ens és explicat de manera transparent, clara, i gairebé didàctica. El preu que es paga per això és una pèrdua d'estil i de sofisticació, fins i tot d'elegància, però a canvi permet que la història guanyi en energia i agilitat, i la fa de molt més fàcil digestió. És aquesta simplicitat narrativa, crec, la que fa que tot i el nus a l'estòmac que m'ha tenallat a les escenes explicades per en Xevi, aquesta novel·la tingui una cal·lidesa que sembla contradir-se amb la foscor d'alguns dels seus passatges. Els personatges, tanmateix, no estan lliures de clarobscurs. En Rasheed és un monstre egoïsta i misògin, però és capaç d'una certa tendresa retorçada abans de que les seves dones el decebin (segons la seva percepció). La Laila és d'esperit modern i sofisticat, però pot trobar cert grau de consol i de protecció en la utilització del burqa. La Mariam pot estar totalment anul·lada i odiar el seu marit, però no està disposada a que una nouvinguda usurpi la seva precària situació.
Pel que fa a la quarta part del llibre... a mi també em sembla que no quadra bé amb la resta de la novel·la i que no li aporta res. Penso que el final natural del llibre és el moment de l'execució, deixant a la imaginació del lector el futur de la Laila i en Tariq. Tanmateix, també crec que aquest és un llibre amb intenció. A més d'explicar una història, aquest és un llibre clarament destinat a un públic occidental i que pretén fer conéixer una situació real, sensibilitzant al lector amb una societat més plural i complexa que la que tendeixen a descriure els mitjans de comunicació. En aquest sentit, entenc que els últims capítols són el reflexe del desig de l'autor de que l'Afghanistan es reconstrueixi amb tota la seva esplendor, amb tota la joia dels seus habitants. En certa manera, si fins ara ens movíem en el terreny del docudrama, en els capítols finals gairebé entrem en el terreny de la fantasia utòpica. Una indicació més de la intensitat del desig de l'autor, tal i com ho veig, és el seu canvi de temps verbal, passant del passat (imperfectíssim, podríem dir) del gruix de la novel·la a la conjugació en present de la seva conclusió, com dient, I ARA, AIXÒ.
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 22/02/2010

Jo també he acabat! Com que veig que ningú s'anima, començo jo a fer un comentari. He decidit que ho comentaré tot a trossos, per així donar peu a la resta de la gent a fer comentaris i no aclaparar/condicionar a la resta de la gent a partir de la meva opinió gobal.

Així que en aquest primer comentari em centraré en la història. El que té aquest llibre si en venim a referir a la història és un contingut de realisme espantós (tot i que els personatges siguin inventats). Aixó d'entrada és el més colpidor i alhora el més trist, ja que saps que tot i que la Mariam no existeixi o tampoc ho faci la Laila, centenars de dones al món en aquests moments estan patint el que elles relaten en el llibre. En aquest cas podríem arribar a pensar que és un recurs fàcil i que anant a buscar el morbó l'autor s'assegura l'èxit i tenir enganxats als lectors, una mica com passa amb els telenotícies sensassionalistes, aquells que no pots deixar de mirar quan ja has començat. Però penso que aquest no és el cas. D'entrada l'autor no es recrea en el morbó fàcil, sinó que senzillament ho explica, a vegades amb una perspectiva una mica llunyana a vegades a través d'un personatge de primera persona, però sempre amb una barrera ben marcada que el separa d'un sensassionalista barat i el converteix en un narrador i comunicador excel·lent. En aquest sentit, hi ha 3 escenes on l'autor té l'oportunitat de treure el ganivet i buscar sang i en canvi no ho fa. La primera seria quan Rachid tanca les dues dones i la seva "filla" després del seu intent de fuga. La segona seria la cessària que li practiquen a la Laila. La tercera seria l'afusellament de la Mariam (suposem). I el que el fa gran és que aquestes 3 escenes no deixen de marcar-te profundament tot i haver-les tractat amb molta delicadesa.

Per tan, podríem fer una llista d'adjectius que em poden venir al cap després de llegir el llibre, que serien colpidor, tremendament realista, cru... I és dins d'aquesta dinàmica on el final no acaba d'encaixar. Tot i que no el podem considerar un final feliç, si que l'autor passar de maltractar-nos psicologicament durant el 95% del llibre a donar-nos un caramel de premi al final, aplanant i suavitzant la història. No se si és el final que es mereix, però jo ja anava amb el xip posat i quan tornen a Kabul i hi ha un moment que els passa un tot terreny pel costat que vaig pensar que els esclataria una bomba i tot acabaria. Aquesta és la inèrcia que ens provoca el llibre i que al final fa com un cert grinyol al canviar el xip maltractador psicològicament pel anem-ho a arreglar una mica. Però ja us dic, això és senzillament una sensació. A mi m'agraden els finals feliços, però la inèrcia em portava cap a una altra banda.

Un cop acabat i amb dos dies de perspectiva, crec que no afegiria ni treuria res a la història. Això és positiu, venint d'una època que sembla que els llibres es venguin a Kg i com més pàgines millor. L'anomenada palla crec que no fa acte de presència en el llibre i que l'autor ha sapigut anar bastant al gra sense deixar de regalar-nos petites imatges de la vida cotidiana d'un país amb una cultura i una manera de pensar molt diferent de la nostra.

I em sembla que de moment ho deixo aquí. Seguiré comentant!
Autor/a del comentari: Miki - Data: 21/02/2010

Ja l'he acabat!
Snifff...
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 19/02/2010

Jo ja estic pràcticament al final! A veure si aquest cap de setmana l'acabo i puc ja iniciar els comentaris. Tot i així Joan, no et tallis de cap de les maneres! I ja de pas, Anna: benvinguda! A veure si pots participar en aquest i en els propers debats del club.
Autor/a del comentari: Anna Ortega - Data: 17/02/2010

Jo ja l'he llegit i la veritat és que m'ha agradat molt. Una història ben lligada que deixa de manifest la fortalesa i la complicitat que agermana a les dones. I no dic res més que veig que encara sou molts que esteu girant pàgines.
Autor/a del comentari: Joan T. - Data: 16/02/2010

Jo ja l'he acabat!!!! Però esperava que algú encetés la cosa. Va que el final és.....
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 16/02/2010

A mi em falten 80 pàgines. També vaig endarrerit.
Autor/a del comentari: Miki - Data: 16/02/2010

Suposo que cau pel seu propi pes, però vaig endarrerit.
Vosaltres com ho porteu?
Autor/a del comentari: Webmàster - Data: 16/01/2010

La secció debat sobre el llibre no quedarà oberta fins el dia 15 de febrer data en la qual començarà el debat. Tots els comentaris anteriors a aquesta data seran esborrats. Tot i així, es poden fer comentaris a la secció diari de lectura (sota d'aquesta) sobre qualsevol cosa que us passi pel cap durant la lectura, fragments, comentaris...

l'últim per llegir
Una columna de fuego
Una columna de fuego
Les Cròniques del Déu Coix
Les Cròniques del Déu Coix
Una família fora de sèrie
Una família fora de sèrie
Joyland
Joyland
El papiro de Saqqara
El papiro de Saqqara
El club Dumas
El club Dumas
El invierno del mundo
El invierno del mundo
Basura
Basura
Victus (La Campana, 2012)
Victus (La Campana, 2012)
El confident dels reis
El confident dels reis
   
 
(c) 2007-2024 logo xelu.net | Última actualització: 15/10/2024 | Facebook | Instagram BitWorks

Creative Commons License
Aquesta web i tots els seus continguts
estan sota una llicència Creative Commons.