Alejo Sauras, Elena Ballesteros, Santi Millán, Lluís Homar, Federico Luppi
sinòpsis
5 matemàtics són convidats a assistir a una trobada misteriosa on podran resoldre l’enigma més enginyós mai plantejat. Però les coses es comencen a torçar quan descobreixen que si no resolen els enigmes que se’ls plantegen, l’habitació en la que es troben confinats es va encongint i en qüestió de pocs minuts poden morir premsats.
opinió
Demanes Casi 300 i arriba aquesta pel•lícula no saps com. No n’havia sentit a parlar mai, però el cas és que els 5 primers minuts em van enganxar. Això diu molt de la pel•lícula tenint en compte que a mi el cine espanyol, per regla general, no m’acaba d’agradar. Si deixem de banda que els enigmes que es plantegen a la pel•lícula (la resolució dels quals els hi va la vida) són els típics que surten en una sobretaula després d’un bon dinar o sopar i que no són, ni de bon tros, dignes de grans matemàtics, la resta de la història està molt ben trobada.
El repartiment també és prou curiós i conegut com perquè li donis una possibilitat a la pel•lícula. I quan han passat els primers 5 minuts ja està! La pel•lícula fa servir el recurs de no explicar absolutament res que no sigui necessari i les incògnites es van desvetllant molt a poc a poc donant una volta de mitjó completa a l’escenari inicial per sorprendre a l’espectador i per tenir-lo assegut a la butaca pendent de què passarà fins al final. En aquest cas els ha funcionat i té a sobre un valor afegit i és que la història, un cop desfet l’embolic inicial, té un sentit i una coherència que la fan versemblant, cosa que deixa l’espectador tranquil i content d’haver invertit una hora i mitja en veure la pel•lícula. En aquest tipus de recurs a vegades es tendeix a caure en l’explicació rebuscada o a caure en incoherències que desmunten els fonaments de la història inicial, cosa que malbarata tot el producte final.
La interpretació està a l’altura del repartiment, destacant un Alejo Sauras fantàstic (en sóc un fan des de Los Serrano) i en contraposició un Santi Millán una mica gris, fent un paper conformista i de seguida resignat.
La pel•lícula aconsegueix enganxar i a sobre crear un ambient de tensió que es transmet a l’espectador en una certa angoixa que et fa remoure a la butaca incòmode, t’accelera el ritme cardíac i et fa aixecar a obrir alguna finestra perquè entri l’aire. Sensacions que surten de la pantalla, això sempre està molt bé. M’agrada comprovar que de tan en tan el cinema espanyol és capaç de fer pel•lícules enginyoses i entretingudes sense caure en els tòpics casposos que han caracteritzat aquest cine durant moltes dècades. I encara és més fantàstic quan en portes dues de seguides (Los crimenes de Oxford).
)
afegir comentari
)
| Última actualització: 10/12/2024 | Facebook | Instagram 
