|
xelu.net >> àgora 2.0 >> cinema i tv (163 sèries o pel·lícules disponibles) >> La Brújula Dorada |
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | qui és qui? |
La Brújula Dorada |
|
|
10/12/2007
Autor/a de l'aportació:
Miquel Codony
Aquesta pel·lícula/sèrie ha rebut 229911 visites
|
|
|
|
|
actors |
Dakota Blue Richards, Nicole Kidman, Daniel Craig, Sam Elliott, Eva Green, Tom Courtenay, Simon McBurney, Jim Carter, Ben Walker, Charlie Rowe, Clare Higgins |
sinòpsis |
|
opinió |
Vaig anar a veure LA BRÚJULA DORADA esperant una montanya russa i vaig trobar un tren de la bruixa tronat. Pot no ser correcte parlar d’una pel•lícula comparant-la amb la novel•la que l’alimenta, però... és que recull tan poc la primera de la segona que se’m fa difícil, impossible, no preguntar-me què se n’ha fet de la personalitat rebel de la Lyra, de la majestuositat asprosa dels Gipcis, de la fredor distant de’n Lord Asriel, del misteri que envolta a les bruixes o de l’emoció que ressona a la història de’n Pullman. De tot això a la peli no en queda res. Però res de res. Els aconteixements són reconeixibles, els personatges és diuen igual però, amb la possible excepció de la Srta Coulter i en Iorek Byrnisson, han perdut tota sustància. La peli no fa més que tirar pel camí fàcil, defugint tot aspecte potencialment polèmic o punt narrativament complicat de la història (el funcionament de la bruixola, la natura de la profecia, el paper de l’església, l’ambigüitat de molts personatges, el vincle entre els daemonis i els nens...). Fins i tot ens roben el final! El que a la novel•la original era un clímax brutal que mostrava sense maquillatge la duresa de Lord Asriel es queda en res. Literalment. Francament, sabent com continua la història... només pot anar a pitjor. En definitiva, quan els llums de la sala s’encenen la sensació que queda és el desig de beure molta Coca Cola. |
enllaços |
No hi ha enllaços per a aquesta pel·lícula o sèrie. |
afegir comentari |
|
els vostres comentaris (4 ) |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 29/06/2008
Mig any després, m'he tornat a mirar la pel·lícula per veure si el temps m'ha donat perspectiva. El que ha passat realment és que he començat a oblidar el llibre i al tornar a mirar la pel·lícula no m'ha semblat tan desastrosa com quan la vaig veure per primer cop amb les paraules del llibre encara bullint dins del cervell. Ara senzillament penso que és una bona pel·lícula, d'aventures i entretinguda, però sense cap mena de dubte una mala adaptació. |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 16/12/2007
A veure: fa 10 minuts encara estava assentat al cine, intentant digerir la pel·lícula i ara estic a davant de l'ordinador intentant plasmar la pel·lícula encara per digerir. Potser necessitaré sal de fruta Eno, perquè la veritat és que hi ha trossos que se m'han encallat i em sembla que no s'arreglarà el meu malestar fins que vomiti. Però matitzem, que sempre està bé.
Crec que és un cas clar de mala adaptació, per tant animo a tothom a primer veure la pel·lícula i llavors llegir el llibre. D'aquesta manera segur que us queda un bon sabor de boca a tots! Penso que li passa igual que a la majoria de pel·lícules de Harry Potter: hi ha tantes coses que s'han d'explicar que es tira pel dret i es fa servir la tisora. D'aquesta manera queden coses a mig explicar, d'altres mal explicades i la majoria lligades a cops de puny. Crec que la pel·lícula es mereix una hora més de metratge i marcar més els punts d'inflexió de la història. Una persona que no ha llegit al llibre es troba amb un bombardeig d'imatges i de personatges que apareixen del no res, sense donar cap explicació i que passen en un obrir i tancar d'ulls quan en ell llibre són vitals per el bon funcionament de la història. Podríem comparar-ho de fet amb un cafè descafeïnat: no deixa de ser un cafè, però li falta alguna cosa... (els que em coneixen, saben que aquesta comparació no va amb mi, ja que sempre demano descafeïnat).
Però tota adaptació, per dolenta que sigui, té parts positives. Els ambients, les situacions i els personatges els trobo, en general, molt ben recreats tots. Alguns com els gipcis no tenen temps de brillar, però altres com la Lyra, la senyora Coulter i en Lorek els trobo perfectament ben adaptats. Els nens i els seus daimonis també formen part d'aquest tros que m'ha meravellat de la pel·lícula. És en aquests moments que dono gràcies per haver viscut en l'època de l'animació digital i trobar-me treballs com els de la pel·lícula que són senzillament fantàstics. Però com diu el refrany: per mucho que vistas la mona de seda, mona se queda. No se si aquesta és la frase que pot resumir la pel·lícula, però la sensació d'engany respecte al llibre és poderosa.
I és que el director li ha fotut unes quantes patades al llibre original, o s'ha fumat uns porros i s'ha quedat tan ample. El fet és que el final se la menjat, els successos del mig els ha canviat d'ordre, la majoria de les escenes les ha mutilat per escurçar i alguns elements del principi els ha canviat perquè no li devien agradar gaire. D'entrada trobo que en El senyor dels anells vam poder veure una adaptació molt millor a la que he presenciat avui. Però us dic una cosa: me la tornaré a mirar i me la compraré en DVD, ja que tenir en imatges el que t'has imaginat llegint un llibre per mi no té preu. I això la pel·lícula ho ha sabut fer molt bé! |
Autor/a del comentari: Gemma -
Data: 10/12/2007
Jo, que no m'he llegit el llibre, m'ho vaig passar bé veient la peli. Trobo que està molt ben feta, sobretot els dimons (o com es digui) que semblen de veritat.
Tot i això, suposo que el fet de no haver llegit el llibre és un punt al meu favor perque m'hagi agradat la peli, perque pel que sembla no reflecteix gaire el que es descriu a la novela, especialment pel que fa a la personalitat dels personatges. En fi, que si hi aneu, potser millor que no us hagueu llegit el llibre abans, com en gairebé totes les adaptacions cinematogràfiques en definitiva. |
Autor/a del comentari: Xevi -
Data: 10/12/2007
Avui en Raül, un amic, m'ha fet arribar una crítica sobre la pel·lícula que apareix a blogdecine. Comença a fer-me mala espina el tema, ja que no conec a ningú que li hagi agradat. Us deixo amb la crítica de Albertp Abuín:
'La Brújula Dorada', para perderse definitivamente
Alberto Abuín
La New Line se coronó con la trilogía de ‘El Señor de los Anillos’, ofreciéndonos durante tres años seguidos tres maravillas a cada cual mejor, dando un ejemplo de como debe hacerse una buena adaptación. Peter Jackson abrió la veda de este tipo de films, y ahora existe una especie de “guerra” entre distribuidoras por sacar cada año el mejor film de aventuras fantasiosas en este estilo. ‘La Brújula Dorada’ es la nueva apuesta de la productora New Line por sumarse de nuevo a la moda (si algo funciona, ¿por qué dejar de hacerlo?). Se trata de una nueva trilogía inspirada en los libros de Philip Pullman. Desconozco si cada año tendremos una nueva entrega, y sinceramente me importa bien poco, pues estamos ante una de las peores películas de este año, por no decir ante una de las peores del siglo.
Mi compañera Beatriz comenta en su crítica de ‘La Brújula Dorada’ en alguno de los párrafos que el film tiene un claro ataque a la Iglesia, ataque que no existe en uno solo de los lamentables fotogramas de la película. Por lo que sé, dicho ataque, o crítica, o como queráis llamarla, sí existe en la obra literaria, pues Pullman es un ateo confeso. Para que no hubiera protestas por parte de algún sector fanático (cosa que no han conseguido, por cierto), los productores decidieron suavizar todo lo referente a este tema. Una pena.
Como ya debéis saber todos a estas alturas, el argumento de la película gira en torno a una niña, que en un universo paralelo decide ir en busca de un amigo desaparecido. En dicha búsqueda, la niña se verá envuelta en algo mucho más importante que rescatar a su amigo, algo tan valioso de lo que sin duda dependerá el destino de todo el Universo y todos sus mundos, paralelos, oblicuos, rectangulares y simétricos.
‘La Brújula Dorada’ es un producto prefabricado de tal forma que nada de lo que hay en ella nos sorprende ni lo más mínimo. Todo nos suena a ya visto, algo que tal vez se deba a lo terriblemente saturados que estamos de este tipo de películas en los últimos años. Pero además de eso, en el film no se realiza ningún esfuerzo por intentar algo verdaderamente bueno y lleno de fuerza, algo que de una forma u otra llame la atención del espectador, sea éste de la edad que sea. Porque si algo tiene ‘La Brújula Dorada’ es que no es precisamente una película destinada exclusivamente al público infantil, de hecho, creo que algunos niños podrían quedar traumatizados por alguna que otra secuencia de extrema dureza (atención a cierta lucha entre osos). O eso, o yo me estoy volviendo un blandengue de tres pares de narices. Sinceramente, se me escapa el público al que está destinado el film, puede que a todos y a ninguno. Que esta película pueda ser un éxito de taquilla es algo que me llena de preocupación.
Chris Weitz, que junto con su hermano, nos deleitó en su momento con ‘Un Niño Grande’, se ha enfrentado él solito a la doble tarea de dirigir y guionizar la película, fracasando estrepitosamente en ambas facetas. En la primera por una puesta en escena totalmente inexistente, sin la más mínima personalidad, y en lo segundo por servirnos una historia que avanza a trompicones, donde las cosas suceden porque sí, los personajes atraviesan grandes distancias en menos que canta un gallo, y los diálogos son tan ridículos, que el film produce risa sobre todo en su segunda mitad, cuando ya hemos dejado la fase de la estupefacción y toca reírnos a carcajadas (si vais acompañados, mejor que mejor, así no os mirarán extrañados como en cierta sesión el pasado miércoles). De acuerdo que el film es el inicio de una trilogía y los hechos no acaban más que empezar, asistiendo a lo que podríamos llamar una presentación, tanto de la historia como de los personajes. Lo mismo es el primer film de Peter Jackson sobre la obra de Tolkien, y la sensación de estupidez no existe en esa película, como sí ocurre aquí. No hay pasión, no hay entrega, y a veces parece que ni ellos mismos se creen lo que nos están contando. ‘La Brújula Dorada’ necesitaba de otro director con más garra y personalidad.
Como es también habitual en este tipo de producciones (por lo menos en las que manejan unos más que altos presupuestos) es que su reparto esté lleno de caras conocidas, por eso del reclamo taquillero. Daniel Craig y Nicole Kidman, que repiten tras la increíblemente superior ‘Invasión’ (así están las cosas) no hacen demasiado por destacar, el primero sale demasiado poco, y la segunda está un poco cargante. Sam Elliott decide insultar todo el maravilloso mundo del western con su composición, y Eva Green se pasa toda la película con una cara de mala leche que asusta. En cuanto a la protagonista de la función, Dakota Blue Richards, no tiene el suficiente carisma como para hacer inolvidable su personaje. Al grandísimo Christopher Lee sería mejor ni nombrarlo, porque es visto y no visto.
Sí, aún faltan dos entregas más y a lo mejor, con la intervención de un milagro, tanto la historia como los personajes serán mejor desarrollados que aquí. Con poco que lo hagan ya lo habrán mejorado notablemente. Un servidor ya no está interesado es continuar estas supuestas aventuras, llenas de efectos especiales, pero vacías en todo lo demás. El bodrio de estas Navidades, sin duda. |
|