Tengen Toppa
Gurren Lagann, sèrie de nom impronunciable que en 27 episodis ens explica la
història d’en Simon l’Excavador, la brigada Gurrenn Lagann
i els seus esforços per salvar la humanitat de dos dolents molt dolents.
Aquesta sèrie proporciona una experiència curiosa. En ella tots els tòpics més
primaris de l’anime (i de l’adolescència masculina, si m’apureu) es fan
realitat: violència, pits, acció irreflexiva, pits, solució de tots els
problemes a través de la confrontació violenta, pits, pobre nen desgraciat i
desemparat que assolirà un destí grandiós a través de la lluita armada, pits,
adrenalina, pits, velocitat, pits, acudits idiotes, pits. En total, fins aquí,
he pogut comptabilitzar un total aproximat de 2,5 (mig més, mig menys. Característiques,
no pits, obviously) característiques clau de la sèrie que, sumades, haurien de
fer pensar que no val res i que el seu visionat ha de tenir efectes neurotòxics
clínicament significatius. I en realitat no és així... bé... deixe-m’ho en que
no és cert que no valgui res... de fet em sembla que el seu valor no és pas
petit, i no com a document demostratiu de com de baix pot arribar a caure,
malpensats, que no vaig per aquí. Com sou. El cas és que la sèrie aconsegueix
admirablement explicar una història èpica de dimensions còsmiques que interessa
i, sobretot, diverteix. Més enllà de l’absurditat dels personatges i de la
comicitat impossible dels combats la sèrie triomfa amb un pols narratiu frenètic
i un plantejament en dos meitats que expliquen els primers i els darrers anys
de la història d’en Simon l’Excavador i els seus companys. Amb l’espiral com a
símbol, la història comença amb la humanitat condemnada a viure en ciutats
subterrànies, en una mena de nova edat mitjana, mentres la superfície del
planeta és controlada per uns homes bèstia que utilitzen una tecnologia molt
superior per mantenir la humanitat oprimida. Un dia en Simon l’Excavador
(penseu-hi, excavar nous túnels i espais subterranis és la única manera que té
la humanitat d’expandir-se mínimament) troba, enterrada, una misteriosa clau
espiral i un misteriós cap de robot. Misteriosament, una misteriosa casualitat
fa que just llavors un monstre en forma de drac, tot misteriós ell, travessi la
cúpula que fa de sostre del poblat d’en Simon i l’ataqui i la fortuna vol, vés
quin misteri, que en Simon i el seu amic, l’eixelebrat Kamina, valent, lleial,
rebel i encefalograma pla a parts iguals, descobreixin que la clau en espiral
serveix per activar el cap de robot que, en resposta a les emocions d’en Simon,
els permet defensar el poble i sortir a la superfície. D’aquí
en endavant la història es precipita en una lluita constant contra l’imperi
dels homes bèstia primer i després contra els éssers que van afavorir la
reclusió subterrània original de la humanitat. Al llarg d’aquest periple la humanitat
haurà de tornar a unir-se i ressorgir de les seves cendres només per estar a
punt de cremar-se de nou. Amb uns rivals memorables i una evolució notable de
la psicologia dels personatges (poc difícil donat que partien d’una psicologia
pràcticament inexistent) la sèrie té una potència visual brutal i connecta
moltíssim amb uns impulsos primaris que no per primaris són més fàcils de fer
funcionar a nivell narratiu. Al meu entendre la sèrie ha tingut un èxit
desmesurat, tant a nivell d’aficionats com entre la crítica especialitzada. No
és veritat, com s’ha dit, que sigui una obra mestra, però se li ha de concedir
que és una sèrie notable i que aconsegueix fer realitat la sobreexplotada
expressió de “la suma és més gran que les seves parts”. Recomanable. |