Quan una persona, amb 20 anys, surt de la presó té possiblement només dues opcions : ser una calamitat fins al final dels seus dies o bé, com a segona opció, la que va escollir Micah P.Hinson : aixecar el cap, agafar una guitarra i gravar un seguit de discos d’una bellesa espectacular. Aquest disc, gravat als 23 anys, és un treball ple de temes arrencats del fons de les entranyes i que al escoltar-los un no es queda gens indiferent. Temes com “Close your eyes”, “Beneath the Rose”, “Don’t you”, “Patience”… entre d’altres ens descriuen un Micah que vol explicar al món tot el que ha patit i tot el que ha perdut. Els temes són cantats amb una energia capaç d’emportar-se per davant qualsevol obstacle que se li interfereixi. Una intensitat que particularment he trobat en pocs discos.
Quan aquest disc em va caure a les mans de seguida vaig saber que no era un disc com molts d’altres que tinc. Aquest disc és el diari d’una persona. D’una persona que en directe és pròxim al seu públic, un gran interlocutor, capaç de tenir-te expectant durant tot el seu concert. Quan el veus en directe acabes de llegir el seu diari. Gràcies Micah. |
)
)
afegir un comentari
| Última actualització: 10/12/2024 | Facebook | Instagram 
