Els Manel no deixen de recordar-me els Gossos pel que fa a la manera que els he conegut. Pel Mercat de Música Viva de Vic del 2007 els vam veure tocar a l'escenari del Passeig (el 2008 ja desaparegut). En aquella ocasió no sabíem que anàvem a veure i vam quedar gratament sorpresos. Recordo especialment d'aquell concert una versió de la Shakira que per més que he buscat no l'he trobat enlloc. Aquest any passat i aquest cop en la programació paral·lela al MMVV l'Invictro, vam poder gaudir dels Manel en un escenari més íntim i adequat a la seva proposta musical: el Casino de Vic. Recordo especialment el concert per estar assentat en una butaca, com en el sofà de casa, i gaudir de la música en tota la seva plenitud. Fantàstic també les corrandes que van pujar a cantar gent del públic de forma improvisada. Curiós el tema de les currandes, que ara les faig servir per edormir la meva filla quan no acaba de trobar el camí del son.
Però bé, després de divagar sobre coses sense molta importància, comencem a fer el·lògis al grup, que és el que es mereixen. D'entrada penso que els passa absolutament al contrari que als Antònia Font i és que el disc no fa justícia al grup, que millora extraordinàriament en directe (els Antònia Font són soporífers en directe, què hi vols fer...). La segona cosa és que han aconseguit captar l'atenció del públic amb una música allunyada de la distorsió elèctrica i dels ritmes trepidants, més a prop del folk i de la música de cantautor i amb lletres que em recorden a Dijous Paella pels seus continguts de la vida de cada dia. La tercera és que el trobo un disc força rodó a nivell de lletres i del treball musical amb instruments i segones veus de les cançons. Finalment, m'agrada la gent que puja des de sota defensant el que creu, ni que els costi anys i que al final se'ls reconegui la feina. Això cada cop és més difícil en un món on OT i similars han escampat una altra manera de triomfar (o d'estavellar-se contra un mur).
Seguiré d'aprop la trajectòria d'aquest grup que és autèntic ja des del seu primer disc. Esperem que l'èxit i les pressions comercials no en canviïn per res l'essència!
cançons del CD/DVD
vídeo
1. En la que el Bernat se't troba
2. Avís per a navegants
3. Ai, Dolors
4. Pla quinquennal
5. Roma
6. Captatio benevolentiae
7. Nit freda per ser abril
8. Al mar!
9. Els guapos són els raros
10. Dona estrangera
11. Ceràmiques Guzmán
12. Corrandes de la parella estable
Jo no em vull erigir aquí com el defensor dels Manel, tampoc crec que em toqui. Això si, crec que els Manel tenen un directe més que acceptable i la música amb aire de resclosit és precisament el seu to característic. A mi m'agrada comparar els Manel i els A.F. perquè penso a comparteixen el mateix tipus de públic, sobretot per edat i per gustos musicals. També haig de dir que la fórmula dels Manel els ha funcionat molt bé en el primer disc però que si volen seguir recollint èxits hauran de treballar fort i sorprendre els seus fans amb un treball prou diferent al primer (en estil i en concepte, m'atreveixo a dir).
Autor/a del comentari: cocotte - Data: 07/09/2009
Estic bastant d'acord en l'opinió, tot i que no comentes gairebé res sobre la música. Si vols compararl-los amb Antonia Font, els comparem, i trobem que tenen poc a veure, tant de concepte, com de composició, com d'expresió. D'acord que els A.F. tenen un parell o tres de discs que son l'hostia, i que després en directe no resulta tant. Però els A.F. tenen un concepte més original, avançat i sobre tot tenen en J.M.Oliver que fa les cançons que es "lo puto geni". Tenen l'avantatge també que no imiten a ningú (llevat de l'ultim disc).
Els Manel no poden competir amb això. El seu directe es acceptable però el seu concepte es feble, no tenen cançons bones de veritat i a més tenen un aire de recosit i d'afectació indie que a mi, personalment em molesta un xic. Tant sols puc salvar algun tema com "En la que el Bernat...", perque recorden una mica el millor Pau Riba.
Autor/a del comentari: Xevi - Data: 15/03/2009
Ahir vaig anar a veure'ls al Pasternak i molt bé! El concert va sonar molt bé i ells van fer tot el seu primer disc i les cançons que tenen al MySpace. Clar que tal com van dir, un disc no dón per més, tot i que la gent es va quedar amb ganes de més. Anirem seguint l'evolució d'aquest grup, que promet!
Autor/a del comentari: alba - Data: 10/02/2009
imprescindible veure'ls en concert!!!
Autor/a del comentari: Josep Miquel Arroyo - Data: 15/01/2009
No cal dir gaire més dels Manel que no hagin dit. Però sí que m'agradaria comentar que, novament, Manel demostra l'alt nivell musical assolit pels grups de pop-rock a Catalunya. Gràcies a ells i a bandes com Antònia Font, Miyagui o Mishima, passant per altres que, tot i no cantar en català, són del nostre país (Love Of Lesbian, Facto Delafé y las Flores Azules, Manos de Topo, Astrud, Hidrogenesse, The Unfinished Sympathy, Half Foot Outside, Madee, ...) deixen ben clar que no cal recórrer a polititzar la seva música i cantar per la defensa de la terra o pujar-se al carro del mestissatge, del reggae i de l'ska per vendre la seva música.
Manel, doncs, és una mostra més del talent musical que hi ha a Catalunya. Ja els agradaria als Gossos tenir una mil·lèssima part del talent que tenen Manel. Tot i que els de Manresa partien del mateix estil musical i d'arrels del folk-rock americà -o això deien ells-, no han tingut la mateixa sort, i molt menys l'integritat musical dels quatre de Gràcia.
Manel, en canvi, -i com bé diu en Jordi- són trobadors d'una quotidianeïtat tan propera que la sentim com a nostra, amb lletres senzilles però colpidores, divertides i dramàticament sinceres.
Però apart de contingut, hi ha una música sense trucs, artesanal i amb influències del millor so folk internacional. Perquè puc aventurar-me i dir que moltes de les melodies d'aquest disc les hauria pogut signar artistes de la talla de Sufjan Stevens o Herman Dune. O perquè no, un Pau Riba!
L'èxit de Manel no és casualitat, sinó fruit de creure en el que fan: música sense artifici i amb l'objectiu de fer música pel plaer de fer música. Ni més ni menys.
Autor/a del comentari: Jordi Roca - Data: 13/01/2009
A mi em va sorprendre gratament, tenen un rollo trobador que m'agrada i crec que l'exploten bé. De vegades piquen l'ullet a Sisa, de vegades a Dylan, de vegades els he vist coses de Cohen... en definitiva, una proposta interessant a tenir en compte.
M'agrada la versió que fan de Pulp que es pot trobar al seu Myspace i crec que la versió que haurien de fer és la de Midnight cowboy, crec que la clavarien.