Si hi ha un grup en el panorama musical independent espanyol que pugui fer embogir i ser odiat al mateix temps -i deixant de banda Los Planetas- aquest és, sens dubte, Astrud.
Genís Segarra i Manolo Martínez formen aquest duet català des de ja fa més de 10 anys, amb un segell molt personal. Perquè la clau de l’èxit –o de l’odi- d’Astrud radica en les surrealistes històries explicades per Manolo Martínez, combinades amb elegancia gràcies als sons electrònics de Genís Segarra. Si això ho barregem amb influències com el pop ye-ye dels 60, la new wave i la “movida madrileña”, obtindrem un còctel que embriaga a uns però que fa vomitar a uns altres.
Perquè hi ha qui diu que la seva música és infantil, sense cap mena de sentit, banal, insulsa, snob, estúpida, massa ensucrada i, de vegades, difícil de pair. Totes les opinions són lloables, evidentment, però el problema és que les opinions en contra d’Astrud acostumen a ser dites a la lleugera i tenint sempre al cap una concepció de la música potser massa encarcarada.
La proesa d’Astrud –o una de les seves grans fites- és que plantegen el repte d’escoltar unes cançons més enllà de l’anècdota. I això és: Astrud és un repte que pocs aconsegueixen superar, però que si se supera, es pot obtenir una de les satisfaccions musicals més grans que hi ha en aquest país.
I és que, començant pel seu primer disc, aquell prometedor Mi fracaso personal (Chewaka, 1999), i seguit per Gran fuerza (Chewaka, 2001), Astrud ha anat saltant obstacles i penetrant amb força entre un públic que necessitava d’un grup arriscat en el qual creure-hi.
Ara, amb Tú no existes, el duet han mantingut el llistó del seu darrer disc d’estudi, l’impressionant Performance (Sinnamon, 2004), encara que amb diferències. El so del nou treball recupera l’electrònica perduda en Performance i pren una major presència, com ho demostra la intrusió de la peça instrumental “Ningún tesoro”, la qual tanca el disc.
Però si hem de ser sincers, en el tema compositiu hi ha alguna relliscada, fet que provoca que no pugui dir que és un magnífic disc. Ara bé, si d’una relliscada no ens podem aixecar, “apaga y vámonos”.
Així que, tot i patinar en algunes cançons (“Un millón de amigos”, “Por la ventana”), el darrer disc d’Astrud aconsegueix aixecar-se amb peces com “El vertedero de Sao Paulo”, “Paliza” o “Los otakus”. I es col•loca en una posició destacada gràcies a autèntiques joies com “Minusvalía”, el joc de memòria que ens proposa “Acordarnos”, o la sorprenent història d’amor entre un/a universitari/a valencià/na i el conegut lingüista i crític Noam Chomsky, el qual forma part de les tantes referències cultes –i no tan cultes- que deixa el duet al llarg d’algunes de les seves cançons.
Per tant, i a tall de conclusió, les coses no han canviat massa. Astrud es manté notablement en forma amb Tú no existes, una altra mostra que ens fa pensar a molts que, afortunadament, una altra música és possible. I que duri, i que continuïn a la seva, remarcant la seva personalitat i deixant empremta en un panorama musical que necessita més que mai treballs tan interessants com Tú no existes. |