I es que tots els llibres, tots sense excepció , contenen una idea íntima, encara que sigui minúscula, microscòpica, però sempre bella i intel•ligent, elegant i deliciosa, una idea un gir, una frase o una paraula per la qual val la pena submergir-s’hi i acostar-se a poc a poc al paràgraf màgic o a la imatge sorprenent o a la reflexió que de sobte il•lumina la nostra existència amb la seva aurèola única i prodigiosa, en la llum de la qual entenem alguna cosa nova sobre la vida i el món i sobre nosaltres mateixos, per aleshores entendre més bé els que ens envolten.
Aquest fragment del llibre de Monika Zgustova reflexa immillorablement el que la lectura d'aquesta història vital ambientada a Praga pot suposar: un parèntesi en el ritme deshumanitzat de la vida moderna per entrar dins un espai interior que millora la comprensió d’allò que ens és essencial com a persones. La sensació que té el lector quan penetra en l’univers pregon que ha forjat Zgustova és que els objectes, les convencions socials, les regles, tot, absolutament tot el que mou una societat, té només el valor que les persones íntimament li confereixen. Entrem, doncs, en un món d’idees i emocions, en un món de llibertat de pensament on el temps, en el seu doble pla real i literari, és un convidat indesitjable: el lector s’oblida del temps real per viure en el temps alentit de la narració i els personatges només pateixen l’esdevenir de la ficció com si fos un element accidental davant la immutabilitat fictícia del seu existir perenne. És a dir, que ells, talment com nosaltres, van vivint sense adonar-se que en cada pensament, en cada acció, en cada vivència cremen una part de la seva vida. Aquest efecte d’ingravidesa temporal, inherent a l’existència quotidiana, producte d’un viure quotidià que ens adorm, és fruit d’un magnífic treball literari i lingüístic d’aquesta escriptora txeca que viu a Sitges. Zgustova mestreja la frase, escull amb caràcter indòmit el seu material i confereix al resultat final una sensació de calidesa i de suavitat, és a dir, domina l’art de la creació d’atmosferes literàries. A això cal sumar-hi un ús extremadament precís de la llengua, i una gran riquesa en l’adjectivació, un recurs que, malgrat tot, utilitza amb prudència per no embafar al lector. Diria, doncs, que estem davant un esplèndid treball de gran sensibilitat estètica, però també de gran lucidesa literària i vital. Zgustova sap conduir el lector per un exquisit món de sensacions, emocions, belleses i lletjors subtils però ben escollides, i sense deixar-lo enrere en cap moment. No cal dir que, en aquest context, la trama de la història (per bé que és un element ben plantejat en tota la seva complexitat i admirablement ben resolt) queda subordinada a l’ús que es fa de la història: se’ns expliquen uns fets que serveixen d’excusa per comunicar les emocions que desperten en els personatges, veritable objectiu de la novel•la, juntament amb la intenció de fer commoure el lector per la sensibilitat d’uns personatges magníficament ben traçats, tant els principals com els secundaris. Estem, per tant, davant un gran llibre, una obra per degustar, per gaudir de cada frase, lliures de la pressa que suposa voler saber què passarà.
Cal també mencionar l’excel•lent ús que es fa de la història real (la de Praga i la de Txèquia) com a element exterior pertorbador de les vivències íntimes que se’ns narren. Els episodis històrics vindran a modificar les condicions socials objectives, però, en el fons el que existeix i el que se’ns narra és el com es viuen aquests condicionaments. El món és doncs una idealitat en sentit filosòfic, és a dir, que és un objecte, una regla, una llei sinó allò que la societat pensa d’ella? O la manera com la societat la viu?
Igualment és notable l’ús que Zgustova fa de la música i la literatura del món real dins el seu peculiar món literari. Tan acurat és aquest ús, tan present i tan ben dosificat, que és difícil acabar la novel•la sense trobar-se intrigat i interessat per la literatura Txeca i determinats compositors de música. S’ha dit que Zgustova recorda Kundera (o potser Zweig en les atmosferes), que en certa manera adapta o aplica alguns dels seus temes i que pot ser una porta d’entrada cap a la Txèquia literària. De ben segur que Zgustova pot fer aquesta funció, i de fet diria que conscientment ella forneix la seva obra d’elements per fer-ho, però crec que no podem limitar el seu valor a això, ja que perdríem la vàlua que té la seva obra en si mateixa. Crec que estem davant un sòlid valor literari del segle XXI. Esperem, doncs, que continuï escrivint per delectar-nos amb pàgines tan indescriptibles com les d’aquest llibre.
|
Autor/a del comentari: Anna Ortega -
Data: 21/02/2010
No en tenia constància d'aquest llibre i he de confessar que tampoc conec l'autora, això no obstant, l'escric, del qual ha fet en Joan, ha despertat en mi, ja no l'interès de llegir-lo, sinó la necessitat de descobrir cada un dels seus passatges, personatges, la història. Avui doncs ja sé que toca, comprar el llibre, i després d'olorar-lo i fer-me'l meu submergir-me en la seva lectura i gaudir del temps que inexorablement perdem i guanyem alhora. Gràcies Joan. |