|
sinòpsis |
Un precioso diamante de color cambiante conocido como la Piedra Lunar es robado de la estatua de un dios hindú por un oficial inglés pese a la maldición que protege la piedra. Años más tarde, su sobrina, una joven adinerada de la sociedad victoriana, hereda la joya por su cumpleaños. Pero la piedra no viaja sola. Tres hindúes siguen sus pasos para recuperar la piedra sagrada. ¿Serán ellos los culpables de la desaparición de la Piedra Lunar esa misma noche? ¿O alguien se les ha adelantado? Años antes de la aparición de Sherlock Holmes y su descendencia literaria, Wilkie Collins inauguró el género de las novelas de detectives con La Piedra Lunar. En ella parte de una desaparición aparentemente insoluble y recurre a una original estructura narrativa para desentrañar el misterio. Ante la dificultad para resolver el caso, cada uno de los testigos debe escribir detalladamente lo que vio y escuchó durante esos días. Collins despliega así su talento literario y su profundo conocimiento de la condición humana, y consigue perfilar nitidamente a cada uno de los personajes a través de las sospechas, posibles motivaciones e historias secundarias que surgen en sus testimonios, así como por medio de un contraste satírico de sus interpretaciones, en ocasiones opuestas. Una obra maestra que nos presenta una serie de hechos misteriosos desde los dispares puntos de vista de unos personajes inolvidables. |
biografia de Wilkie Collins |
Wilkie Collins va nàixer a Londres el 8 de gener de 1824. Son pare era un pintor paisatgista, William Collins. A l'edat de 17 anys, va abandonar l'escola i va entrar d'aprenent en una empresa del negoci del te. Després de cinc anys, durant els quals va escriure la seua primera novel·la Iolani (no publicada fins l'any 1999), va ingressar a la Lincoln’s Inn amb l'objectiu d'estudiar dret, aconseguint el títol d'advocat l'any 1851. Després de la mort de son pare l'any 1847, Collins va publicar el seu primer llibre: Memòries i Vida de William Colllins, Esq., R.A. (1848) i va començar una carrera com a pintor, exposant a la Royal Academy Summer exhibition de 1849. Però va ser amb la publicació de la novel·la Antonina, l'any 1850, quan la seua carrera d'escriptor va començar seriosament.
El 1851, Collins va ser presentat a Charles Dickens per un amic comú, Augustus Egg. D'aquesta coneixença va nàixer una llarga amistat i col·laboració. Diverses novel·les de Collins van ser publicades en el setmanari de Dickens: All the Year Round, com a fulletons. Posteriorment, el mateix Charles Dickens va editar les novel·les de Collins.
Collins patia gota, i esdevingué dependent de l'opi (en forma de làudan) que prenia per tal d'alleugerir el dolor. En van resultar crisis de paranoia en les que estava convençut de ser acaçat per una Doppelgänger (el seu doble fantasmal)… La seua novel·la The Moonstone (La pedra lunar) descriu els efectes de l'opi i la seua dependència. Collins va admetre, després d'escriure aquesta novel·la, que el seu consum de làudan era tal, que no se'n recordava d'haver escrit la major part de la novel·la.
Collins no es va casar, però va cohabitar amb una vídua (Mrs. Caroline Graves) i la seua filla, a partir de 1858.
Va ser el pare legal de tres fills que va tenir amb altra dona, Martha Rudd, que va conèixer després de deixar la relació amb Mrs. Graves l'any 1868. Mrs. Graves va tornar amb Collins dos anys més tard, i van continuar la seua relació fins a la mort de l'escriptor.
Està soterrat al Kensal Green Cemetary de Londres. El seu epitafi l'identifica com l'autor de "The Woman in White" (La dama de blanc). |
|
opinió |
La direcció de la intensitat del plaer que m'ha proporcionat aquesta novel·la mentres l'he llegit ha estat, malauradament, descendent. Malgrat tot, crec que és una molt bona història i entenc la seva fama i la seva importància, però crec que el pas del temps li ha passat una factura una mica desigual, que en alguns moment converteix el llibre en una joieta encantadora per a un lector modern però en d'altres és un llast que frena el seu ritme i fa que la lectura sigui una mica pesada. Potser m'equivoco, potser el problema no és tant l'edat del llibre com el seu origen com a publicació seriada. Potser no va ser concebut per a ser llegit d'una tirada sino en una seqüència de capítols setmanals, però tot i així crec que hi ha parts del llibre que funcionen molt millor que d'altres. De fet, per a mi el sostre del llibre el marca el narrador de cadascuna de les parts del llibre. Quan el narrador funciona, la narració és pràcticament perfecta i lliure de faltes, però quan el narrador que ens parla té menys carisma o personalitat pròpia costa endinsar-se en la història. Perquè si no ho havia dit, The Moonstone té múltiples narradors, responsables d'explicar-te les succesives fases del misteri que envolta a la Pedra Lunar del títol, mare de tots els MacGuffins. Val a dir que Gabriel Betteredge, vell servent, obsessionat amb el llibre Robinson Crusoe i responsable d'explicar-nos el principi i el final del llibre (descomptant l'epíleg) és un personatge tan extraordinari que justifica amb escreix la lectura de la novel·la, fins i tot quan l'autor no assoleix el mateix grau de perfecció narrativa amb la resta de personatges. Tot i així, hi ha altres personatges memorables, com la beata i "veig la palla a l'ull alié però no la biga al propi" Miss Clack o l'inversemblant, per figaflor heroic, Ezra Jennings, que valen molt la pena.
El misteri en si, per a mi, és una mica el de menys i la seva ressolució, a dia d'avui, sembla sortida d'una pel·lícula de sèrie B, tot i que sospito que no era el cas en el moment de ser publicat. M'ha agradat més fixar-me en com interaccionen els personatges, i imaginar-me l'Anglaterra Victoriana que el llibre descriu vívidament i amb un esperit crític important. M'ha agradat intentar ficar-me dintre del cap d'un escriptor recargolat i intentar parlar amb la seva ploma plema de giragonses. M'ha agradat intentar imaginar qui va llegir aquest llibre quan el van publicar capítol a capítol al 1868 i quina era la reacció del públic davant de l'esperit sensacionalista amb el que està escrit aquest avantpassat directe dels thrillers contemporanis. M'ha agradat entrellucar els conats de classisme, injust per definició, en el destí d'alguns dels personatges.
En conjunt, el llibre m'ha agradat, però cap al final se m'ha fet una mica pesat i no ha aconseguit estar a l'alçada de les meves enormes, ho reconec, expectatives. Li dono 3 de les 5 estrelletes d'Anobii.
Un detall important d'aquest llibre és que els drets d'autor de l'edició original anglesa han caducat, i és pot descarregar lliurement als webs del Projecte Gutenberg o a Manybooks.net (que és d'on l'he tret jo).
|
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (0 ) |
Estem esperant els vostres comentaris... |
|