Les Veus del Pamano és una de les novel·les amb més personalitat que he llegit darrerament. Més enllà de la història i de l'interès dels seus personatges, el que més m'ha frapat és l'elecció del narrador i la fluïdesa amb la que canvia de veu i salta entre personatges, èpoques, i conjugacions sense solució de continuïtat aparent, amb un seguit de piruetes encadenades que fan que, de veritat, el text s'assembli a l'aigua d'un riu com el Pamano del qual en pren el títol.
Si no fos perquè la diada s’ho valia, mossèn Rella hauria engegat a pasturar mitja dotzena de les seves ovelles que s’havien passat el trajecte del viatge, els dos dies de turisme per Roma i ara el dia de la festivitat, criticant l’organització, que vol dir criticant els organitzadors, que vol dir criticant el senyor bisbe, sempre amb la boca petita i pensant-se que ell no les sentiria belar. Sobretot la que Déu em perdoni de Cecilia Báscones, que com més vella es fa més energia desprèn. Déu meu, que difícil que és tenir caritat per totes les ovelles del ramat, sobretot per la Báscones que, per tercera vegada des que eren a Roma, deixava anar així de passada, davant de les seves incondicionals, que si totes havien anat a la Ciutat Santa era gràcies a ella. Mossèn Rella havia de fer un esforç perquè no se li notés la malícia que li feien, sobretot aquell grup de dones que ara li somreien, orgulloses de pensar que així que tornessin podrien explicar que havien entrat al recinte privat del Vaticà per una porta reservada a convidats especials com ara nosaltres. I un guàrdia suís guapíssim, tot s’ha de dir, que no se sap quina guàrdia pot fer allà amb la seva llança de llautó. Però quins ulls; com els del meu nét. I un uixer que ara les fa entrar mentre l’imbècil de mossèn Rella ens va comptant com si fóssim corders o haguéssim anat d’excursió amb les monges
Demana (a mi, si més no) un temps d'adaptació, com si la polifonia extrema fes més difícil percebre una veu comuna al voltant de la narració, però un cop trobada ja no hi ha manera de deixar-la anar. És una veu omniscient i incontinent amb un punt d'esquizofrenia, de vegades excessiva i sempre exhuberant, que s'escolta a si mateixa i fins i tot en els moments més durs, i n'hi ha de duríssims, de la història transmet una mena d'alegria despreocupada que pot arribar a ser xocant però que, de fet, li dona al llibre un to mític i simbòlic que li escau.
L'altre punt fort de la novel·la són els personatges, ja siguin els principals o els més aviat secundaris. Tots ells tenen una personalitat definida i una veu pròpia que el narrador omniscient adopta a voluntat, i alguns d'ells (i aqui penso en l'Elisenda Vilabrú, un dels personatges més equivocats que mai m'he trobat, pobreta i maleïda) fan posar els pels de punta. A més, en Jaume Cabré té l'habilitat dels millors escriptors per reflectir el dialecte d'una àrea geogràfica i per canviar el registre de qui parla amb efectes sovint surrealistes:
I tu, Elisenda Vilabrú Ramis (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), noia bellíssima que si jo no fos capellà castrense et faria passar pel sedàs ara i aquí, que als teus vint-i-dos anys has sabut moure fils entre els refugiats a San Sebastián, que esperen amb ànsia que Catalunya caigui a les mans de les tropes franquistes per recuperar allò que el marasme roig els ha pres amb violència i no has perdut el temps perquè t’has buscat un home obscenament ric i diuen que tu també ja estaves arregladeta per la teva banda. Per cert, que això de la teva mare Pilar Ramis no sé ben bé de què va però tothom en parla. Acceptes don Santiago Vilabrú Cabestany (dels Vilabrú-Comelles i els Cabestany Roure) com a espòs i com a sinecura perpètua, en la prosperitat i en la pobresa, en la salut i en la malaltia, en les banyes i en la indiferència conjugal? Que jo de maricó ni un pèl, però no em faria res casar-me amb aquest tal Santiago encara que em des pel cul un cop al mes, només per la seva fortuna. Digues, filla.
M'ha agradat el to de fulletó del llibre, centrat en la vida d'un poble i els odis i antipaties que la seva història ha anat provocant. Al mateix temps, l'argument fuig de tòpics i solucions fàcils, amb una estructura de salts temporals que fa que el descobriment dels girs sorprenents de la novel·la sigui una delícia.
Gran novel·la, si senyor. Una altra que s'emporta les cinc estrelletes. |
)
)
afegir un comentari
| Última actualització: 12/10/2024 | Facebook | Instagram 
