Tècnicament Spellwright és un llibre, si no dolent, sense res de remarcable. Si la redueixes al seu esquelet bàsic la història l’hem llegit o vist infinitut de vegades: el fill bastard d’un noble que pot ser l’objecte d’una profecia que inclou la fi del món. No està clar, però, si el seu paper ha d’inclinar la balança cap a la destrucció o cap a la salvació del món i diversos antagonistes el persegueixen per bé destruir-lo o bé manipular-lo pels seus interesos. Original? Tant com les galetes maria. He esmentat que és el primer llibre d’una trilogia? Calia que ho digués?
Tampoc podem elogiar massa la qualitat de la seva prosa, què és funcional en el millor dels casos i encarcarada si som una mica exigents. De debò cal fer que pràcticament cada frase sigui un paràgraf? Què no serveixen per res els punts i seguit? I les comes? I qui més qui menys ha de recòrrer a les explicacions que trenquen el ritme, no sempre poden incorporar-se implícitament a la narració, però cal interrompre l’acció cada 3 pàgines per què un o altre personatge faci una explicació de 5 pàgines més de perquè la màgia funciona d’aquesta manera o perquè tal facció de mags va arribar a creure en determinat aspecte d’una profecia? No és que el que expliquin no sigui interesant, a veure, és que l’escriptor és totalment incapaç de comunicar aquesta informació sense fer seure al lector en una imaginària cadira i explicar-li com un professor avorrit. Una mica de varietat de recursos, si us plau! Tot plegat fa que el ritme i la progressió de la història sigui vacil·lant.
I tanmateix, el llibre té quelcom que el fa interesant. Els personatges tenen vida pròpia i quan tenen episodis de catarsi emocional conmouen. El sistema de màgia és original i ben pensat i va guanyant en complexitat conforme avança la història, fins amarar tots els racons de l’obra i convertir-se en el principal atractiu (i gran) del llibre. Sobretot, el tractament del llenguatge, la substitució del paradigma biològic i físic de l’evolució humana per un paradigma exclusivament lingüístic és enormement suggerent i atractiu, i ben tractat, i fa que la història ressoni més profundament del que es podria pensar. La història, precisament per haver estat explicada tantes vegades, funciona perfectament i tot i que no proporciona (a l’alçada del llibre 1, no se que passarà després) gaires experiències memorables, empeny a seguir llegint. Podria dir-se què és, en l’àmbit de la fantasia, el que (la molt sobrevalorada però tot i així bastant millor novel·la) Snow Crash de Neal Stephenson va ser a la ciència ficció.
Un problema greu és el darrer capítol. Estem parlant d’un llibre tirant a breu (352 pàgines) amb capitols curtets i al gra que descriuen amb més clixés que altra cosa el creixement del protagonista per arribar a convertir-se en una figura, constructiva o destructiva, de llegenda. La progressió de la història segueix una evolució i un ritme més o menys raonable que culmina en un clímax de videojoc, estil “monstre final de fase”, no per previsible menys eficaç i que té lloc al penúltim capítol. I aleshores, a on el que esperem és un epíleg curtet que ens digui “Adeu siau, ha estat un plaer, espero que us ho hagueu passat bé i ens veiem a Spellbound” apareix un capítol enorme (com 3 o 4 del normal) que canvia del tot les regles del joc i transforma més al Nicodemus Weale (el prota) que tota la història prèvia. La meva interpretació és clara i crec que encertada: els plaços d’entrega són terribles! Estic segur de que l’escriptor volia dedicar bastants més capítols a aquest episodi i no li ha donat temps, i en comptes de prendre la decisió valenta i deixar-ho pel llibre següent i poder-li dedicar l’atenció què és mereix, es treu de la màniga unes pàgines precipitades i mal escrites que deixen un desagradable regust d’inacabat. Una llàstima, perquè a aquella alçada jo ja estava convençut de que el llibre m’agradava i això li va fer perdre bastants punts.
Vet aqui un exemple de llibre perfectament mediocre i tot i així raonablement interesant. El que és jo, vull saber com continuarà l’aventura en els propers volums. Tres de cinc estrelletes i sóc generós. |