El prisionero del cielo és la tercera entrega de la col•lecció de la biblioteca dels llibres perduts. Amb aquesta obra Carlos Ruiz Zafón ens torna a delectar amb els paisatges barcelonins de les dues novel•les anteriors, amb els personatges monumentalment ben construïts de La sombra del viento i, en conjunt, amb una literatura a l’abast de tothom, però construïda amb enginy, estil propi, ofici i sospito que planejada al detall. Aquesta, de fet, és una de les gran qüestions que són interessants d’esbrinar i comentar, ja que la confirmació d’això ens deixaria davant d’un dels artefactes literaris més interessants de la literatura dels darrers anys. M’explico. La primera obra per ordre d’aparició del cicle de la biblioteca dels llibres perduts (quina magnífica imaginació per inventar aquest lloc tant borgià!) La sombra del viento és una exquisida història que, tot i que pot deixar personatges amb històries inconcluses, és en aparença un llibre acabat. La segona entrega, que no part, El juego del àngel va sorprendre a tothom per ser una història fosca, amb tocs gòtics i obscurantistes on es perdien les coordenades de ficció basada en termes de realitat que en la primera obra només es posen en qüestió en breus moments. L’única connexió aparent entre les dues obres era algun personatge escadusser que hi apareixia, la llibreria Sempere i l’inefable biblioteca dels llibres perduts. Ara bé, el que em sembla extraordinari de la segona entrega és que, tot i que ens explica una història pròpia, amb coherència pròpia, dóna explicació a la connexió que hi ha entre totes tres obres, fa que efectivament puguem considerar aquestes tres novel•les com un cicle. Però encara més, l’obra ens fa adonar que el cicle que ens narra Ruiz Zafon no és lineal, sinó que hi podem entrar per qualsevol de les tres portes i la història general té coherència cap a un costat i cap a un altre. El recurs, balzaquià a més no poder, és d’una extraordinària complexitat i té a la base un esplèndid domini del temps de la narració, un temps que lluny de ser lineal fa salts dins el cicle, però també en cadascuna de les novel•les. Ruiz Zafon, doncs, farceix els seus llibres de salts endavant i endarrere en el temps mitjançant diversos recursos, no és gasiu en això, i per exemple empra des de l’explicació de la pròpia història per part d’un personatges, fins a la lectura d’unes memòria també per part d’un personatge. Literatura en majúscules.
Reprenent la qüestió que esmentava al començament relativa a sí estem davant un conjunt pensat amb coherència, hem vist com les novel•les de Ruiz Zafon arribaven espaiades en el temps i, per tant, o estem davant d’un senyor que li han encaixat les peces a mesura que les construïa, o sigui que juga a daus, cosa que em costa de creure, o bé estem davant d’un gran constructor d’artificis literaris que ho tenia tot planejat (i el que ens falta per llegir...) i ho va escrivint a mesura que el temps li permet. La meva opinió, tenint en compte el que observo respecte a les virtuts literàries de les seves obres, m’inclina a pensar que ell té tota la història, o almenys bona part, al cap, i la va descabdellant i donant-li forma poc a poc, la qual cosa el posa en un lloc preeminent dins el panorama literari contemporani. Normalment es fa difícil defensar autors de gran tirada, i més aquells que se’ns presenten indefectiblement en edicions de Planeta, de tapa dura, preus cars i edicions acurades, però en aquest cas crec que estem davant d’un autor molt interessant, preocupat no només per explicar històries, sinó també per com les explica. És, per tant, un escriptor que no només narra històries interessants, sinó que també és magistral en la construcció d’ambients i de personatges. La Barcelona que recrea, per exemple, no és un escenari fred, sinó que l’observem a través dels ulls dels personatges i, per tant, els carrers es fan subjectivament misteriosos, perillosos o amables en funció dels estats d’ànim dels personatges o de la situació de la narració. D’altra banda, també és un gran constructor de personatges secundaris i de diàlegs, amb els qual adorna aquests personatges. M’atreviria a dir que en Fermín és un dels millors personatges secundaris amb què m’he topat en la meva vida de lector, fa riure tant i alhora és tan profundament humà com Sancho Panza, però en versió contemporània. En definitiva, una joia de la literatura contemporània.
Finalment, sobre la història en sí de El prisionero del cielo, voldria destacar que, més enllà de ser nexe d’unió i creació de noves expectatives, estilísticament troba a cavall entre els dos llibres anteriors. Es recuperen les coordenades de la realitat, el que passa és tot plausible, però alhora és un llibre que narra fets obscurs, en escenaris foscos com el castell de Montjuïc post guerra civil o el Somorrostro. La història que es narra és de nou interessant, desperrta la curiositat del lector, però en aquest cas està més centrada en fets estretament relacionats amb la guerra civil: més que no pas una història personal d’un personatge que, tot i viure en un context històric concret, els fets que li ocorren són deslligats de la realitat històrica ens posem enfront una història que directament i estretament vinculada amb la repressió franquista i els seus efectes sobre Barcelona, i així s’explica en el llibre. La història, més truculenta que les anteriors però, té interès per se, i de nou atrapa. Podríem dir doncs, que de nou, Ruiz Zafon troba un estil propi, basat en la senzillesa aparent però en una gran complexitat interior que li permet mostrar-se amb aquest aspecte de llibre fàcil. No és un best-seller en el sentit de llibre que té com a única virtut que es ven bé —generalment perquè explica una història interessant o morbosa— Ruiz Zafon fa literatura, amb recursos, estil, va més enllà de la mera història i, sense oblidar la pretensió d’explicar una història entretinguda, ens mostra virtuts i defectes dels homes i les seves societats, ens guia per un laberint d’emocions diverses i, en definitiva, ens fa sentir el plaer de ser lectors, de ser vius i tenir l’oportunitat de gaudir intensament amb aquest meravellós estri que és la imaginació, i d’aquesta gran cosa que és la literatura. Per molt anys Carlos.
|
)
)
afegir un comentari
| Última actualització: 10/09/2024 | Facebook | Instagram 
