xelu.net
 
assaig (12)
club de lectura (10)
còmic (5)
literatura juvenil (25)
novel·la (167)
:: ¡Chúpate esa! (0 comentaris)
:: 11/22/63 (2 comentaris)
:: A Clash of Kings (Choque d (4 comentaris)
:: A Dance With Dragons (Bant (0 comentaris)
:: A Farewell to Arms (3 comentaris)
:: A Feast For Crows (Festín (0 comentaris)
:: A Game of Thrones (Juego d (7 comentaris)
:: A Storm of Swords (Torment (1 comentaris)
:: Aigua per a elefants (2 comentaris)
:: Aiguafang (0 comentaris)
:: Anathem (Anatema) (0 comentaris)
:: Antarctica (Faber & Faber, (0 comentaris)
:: Asesinos sin rostro (0 comentaris)
:: Ático (0 comentaris)
:: Atonement (0 comentaris)
:: Basura (0 comentaris)
:: Before They Are Hanged (An (0 comentaris)
:: Blaze (0 comentaris)
:: Blindsight (Visión Ciega, (0 comentaris)
:: Blood Engines (Marla Mason (0 comentaris)
:: Blood Meridian (0 comentaris)
:: Blood Rites (Dresden Files (0 comentaris)
:: Cels de safir. Les ascenci (1 comentaris)
:: Chill (0 comentaris)
:: Cincuenta sombras de Grey (0 comentaris)
:: Cincuenta sombras más osc (0 comentaris)
:: Ciutat de lladres (1 comentaris)
:: Cometas en el cielo (2 comentaris)
:: Contra el vent del nord (1 comentaris)
:: Coses que et passen a Barc (0 comentaris)
:: Cuatro Amigos (3 comentaris)
:: Dead Beat (Dresden Files # (0 comentaris)
:: Death Masks (Dresden Files (0 comentaris)
:: Dejame Entrar (1 comentaris)
:: Dewey, el gatet de bibliot (0 comentaris)
:: Diablos de Polvo (Es Pop E (0 comentaris)
:: Dime quién soy (0 comentaris)
:: Dust (0 comentaris)
:: Ebro 1938: la batalla de l (0 comentaris)
:: El ángel perdido (1 comentaris)
:: El Asombroso Viaje de Pomp (1 comentaris)
:: El castell de vidre (0 comentaris)
:: El celler (3 comentaris)
:: El club Dumas (0 comentaris)
:: El club eròtic dels dimar (0 comentaris)
:: El confident dels reis (0 comentaris)
:: El conte número tretze (2 comentaris)
:: El invierno del mundo (0 comentaris)
:: El juego del ángel (0 comentaris)
:: El lector (0 comentaris)
:: El libro flotante de Caytr (3 comentaris)
:: El papiro de Saqqara (0 comentaris)
:: El pont dels jueus (2 comentaris)
:: El prisionero del cielo (0 comentaris)
:: El puente de los asesinos (0 comentaris)
:: El quart Reich (0 comentaris)
:: El retorn d'Hug Roger (3 comentaris)
:: El salvatge dels Pirineus (1 comentaris)
:: El símbol perdut (0 comentaris)
:: El Tiempo Entre Costuras (2 comentaris)
:: El vals lento de las tortu (0 comentaris)
:: Els Castellans (L'Avenç, (3 comentaris)
:: Els homes que no estimaven (2 comentaris)
:: Els Jugadors de Whist (2 comentaris)
:: Em dic Mireia (i el meu co (1 comentaris)
:: Embassytown (Del Rey, 2011 (0 comentaris)
:: En el país de la nube bla (2 comentaris)
:: Estat de por (0 comentaris)
:: Et donaré la terra (2 comentaris)
:: Fifth Business (3 comentaris)
:: Flashforward (2 comentaris)
:: Fool Moon (Dresden Files # (0 comentaris)
:: Gràcies pels records (0 comentaris)
:: Grave Peril (Dresden Files (0 comentaris)
:: Hard Magic: Book I of the (0 comentaris)
:: HHhH (4 comentaris)
:: Incandescence (0 comentaris)
:: Jardí d'hivern (2 comentaris)
:: Jo Confesso (Ed. Proa, 201 (4 comentaris)
:: Joyland (0 comentaris)
:: Kafka en la Orilla (2 comentaris)
:: Kraken (0 comentaris)
:: L'Any de la Plaga (La Magr (2 comentaris)
:: L'any del senyor (0 comentaris)
:: L'Odissea (1 comentaris)
:: L'origen perdut (0 comentaris)
:: L'Últim Dia Abans de Dem (0 comentaris)
:: L'últim home que parlava (4 comentaris)
:: L'últim patriarca (2 comentaris)
:: L'última carícia Terenci (2 comentaris)
:: La Biblia de barro (2 comentaris)
:: La caída de los gigantes (4 comentaris)
:: La canción de los Maories (0 comentaris)
:: La Carretera (2 comentaris)
:: La cúpula (4 comentaris)
:: La història de la Lisey (6 comentaris)
:: La llave de Sarah (0 comentaris)
:: La mala dona (0 comentaris)
:: La mano de Fátima (0 comentaris)
:: La mecànica del cor (0 comentaris)
:: La noia que somiava un llu (7 comentaris)
:: La por (0 comentaris)
:: La reina al palau dels cor (2 comentaris)
:: Las ardillas de Central Pa (0 comentaris)
:: Last Argument of Kings (El (0 comentaris)
:: Le miroir d'Aimengart (1 comentaris)
:: Les ales de l'esfinx (0 comentaris)
:: Les Cròniques del Déu Co (0 comentaris)
:: Les filles del fred (0 comentaris)
:: Les Ombres Errants (0 comentaris)
:: Les Veus del Pamano (Ed. P (1 comentaris)
:: Lliures o morts (3 comentaris)
:: Lluvia Negra (黒 (0 comentaris)
:: Lord of the Flies (0 comentaris)
:: Los ojos amarillos de los (0 comentaris)
:: Maletes Perdudes (3 comentaris)
:: Man in the Dark (0 comentaris)
:: miLLoringlix (0 comentaris)
:: Mistborn - The Final Empir (4 comentaris)
:: Mistborn - The Hero of Age (0 comentaris)
:: Mistborn - The Well of Asc (0 comentaris)
:: Nemesis (Nèmesi, La Magra (0 comentaris)
:: New Amsterdam (0 comentaris)
:: No Country For Old Men (0 comentaris)
:: No Hero (Night Shade Books (0 comentaris)
:: Our Kind of Traitor (Un Tr (1 comentaris)
:: Quiet (1 comentaris)
:: Rainbows End (2 comentaris)
:: Revolutionary Road (1 comentaris)
:: Robopocalypse (Knopf Doubl (0 comentaris)
:: Sayonara Barcelona (0 comentaris)
:: Seven for a Secret (0 comentaris)
:: Sobre la bellesa (0 comentaris)
:: Soldados de Salamina (3 comentaris)
:: Spellwright (0 comentaris)
:: Storm Front (Dresden Files (2 comentaris)
:: Summer Knight (Dresde File (0 comentaris)
:: Summertime (Temps d'Estiu, (0 comentaris)
:: Tengo un Manny en casa (0 comentaris)
:: The Amazing Adventures of (0 comentaris)
:: The Blade Itself (La Voz d (3 comentaris)
:: The Catcher in The Rye (El (1 comentaris)
:: The City & The City (0 comentaris)
:: The Gaslight Dogs (0 comentaris)
:: The Good Man Jesus and the (0 comentaris)
:: The Interpreter of Maladie (0 comentaris)
:: The Manticore (0 comentaris)
:: The mists of Avalon (3 comentaris)
:: The Moonstone (0 comentaris)
:: The No.1 Ladies' Detective (11 comentaris)
:: The Power of the Dog (El P (0 comentaris)
:: The Windup Girl (2 comentaris)
:: The Wise Man's Fear (The K (1 comentaris)
:: Tot per una noia (0 comentaris)
:: Totes les coses que no ens (0 comentaris)
:: Travels in the Scriptorium (5 comentaris)
:: Tu Rostro Mañana (llibres (3 comentaris)
:: Un mundo sin fin (4 comentaris)
:: Un petit inconvenient (4 comentaris)
:: Un trabajo muy sucio (0 comentaris)
:: Una columna de fuego (0 comentaris)
:: Una família fora de sèri (0 comentaris)
:: Una Tempesta (2 comentaris)
:: Victus (La Campana, 2012) (4 comentaris)
:: Warchild (0 comentaris)
:: Winter in Madrid (Invierno (2 comentaris)
:: World of Wonders (2 comentaris)
 
top 10 visites llibres
:: Un mundo sin fin (133806 visites)
:: No Country For Old Men (130532 visites)
:: L'elegància de l'eriçó (111944 visites)
:: Travels in the Scriptorium (111808 visites)
:: Un trabajo muy sucio (107853 visites)
:: Antarctica (Faber & Faber, (106413 visites)
:: A Game of Thrones (Juego d (104613 visites)
:: The Book Thief (104379 visites)
:: Una Tempesta (104206 visites)
:: The Catcher in The Rye (El (103792 visites)
 
BitWorks - Disseny web, allotjament web (hosting), disseny gràfic, programació, bases de dades i venda de material informàtic
 
PARTICIPA A XELU.NET
xelu.net >> àgora 2.0 >> llibres (219 llibres disponibles) >> Le miroir d'Aimengart
àgora 2.0: cuina | jocs | llibres | música | cinema i tv | teatre | materials | rutes | qui és qui?

Le miroir d'Aimengart

Autor/a del llibre: Gwendoline Hancke

22/08/2012
Autor/a de l'aportació:
Joan Trabal

Aquest llibre ha rebut 99329 visites

Le miroir d'Aimengart
sinòpsis
biografia de Gwendoline Hancke
opinió
enllaços
Afegir comentari afegir un comentari
els vostres comentaris (1 comentaris)
l'últim per llegir

sinòpsis
Le Miroir d’Aimengart, roman historique basé sur des événements et destins véridiques (transmis à travers les procès-verbaux de l’Inquisition), retrace le destin tourmenté d’une femme noble languedocienne à l’époque du catharisme et des premières grandes procédures inquisitoriales. Issue de la famille des seigneurs de Mirepoix-Péreille, Aimengart grandit, non loin de Montségur, à l’abri des événements militaires qui secouent son pays et changent à tout jamais le visage du Languedoc. Son enfance reste pourtant marquée par une rencontre traumatisante qui la détourne définitivement de l’Eglise catholique et renforce encore son engagement religieux dans le catharisme, la religion de sa famille et de son milieu social. Mariée par son père à un chevalier faidit des plus farouches, Pèire de Mazerolles, coseigneur de Gaja-la-Selve, en Lauragais, elle finit, malgré ses réticences et inquiétudes, par trouver en lui le reflet de sa propre personnalité et de ses propres convictions. Mais l’époque n’est pas à une paisible vie conjugale… Pendant que son mari ne cesse de sillonner les routes pour escorter les bons hommes et reprendre les armes à toutes les révoltes, Aimengart tente de rester maître de son existence, ébranlée par son désir inassouvi de maternité, l’existence du fils bâtard et de la concubine de Pèire, la troublante tisserande Gailharda, la survie difficile de l’Eglise cathare clandestine et l’avènement des premiers inquisiteurs. Mais l’étau se resserre de plus en plus autour d’elle et ses proches et l’issue ne peut être que fatale…

Extret de :Pàgina de Gwendoline Hancke

biografia de Gwendoline Hancke
Gwendoline Hancke est historienne et spécialiste du catharisme. Elle met sa connaissance du rôle des femmes dans la société cathare au service de son premier roman « Le miroir d’Aimengart » aux éditions Loubatières.
Roman historique s’appuyant sur une documentation rigoureuse, cet ouvrage retrace la vie d’une femme libre dans le Languedoc du XIIIè siècle, aux temps du catharisme et de l’Inquisition.

enllaços

Vídeo d’una entrevista a Ariege News. En francès.
Vídeo d’una presentació del llibre. En francès.
Pàgina oficial de l’autora. En francès.


opinió
Le miroir d’Aimengart és una novel•la històrica, però una excel•lent novel•la i una excel•lent novel•la històrica. Ho expresso d’aquesta manera perquè sovint la novel•la històrica és susceptible de ser un producte de consum pensat més per comptar-ne les ventes que no pas per perdurar en el record dels lectors. En aquest cas, Hancke escriu una novel•la a consciència i ofereix als lectors una trama interessant amb una intenció didàctica de fons i alhora presenta un treball farcit de detalls, de rigor i de passió per una època històrica que la fascina i alhora coneix molt bé en tant que és historiadora i especialista en els temps que fabula. D’altra banda, ser historiadora no garanteix en absolut la qualitat del producte final, i no crec que sigui en absolut imprescindible per fer una bona novel•la històrica, però sí que pot garantir, com és el cas, la fidelitat al temps històric escollit, rigor de què moltes obres estan descaradament mancades per escarni dels seus lectors i oprobi d’escriptors i editors cobdiciosos. Però més enllà d’aquest tema de la documentació —que semblaria evident en un novel•la històrica sempre i quan l’escriptor pretengui alguna cosa més que els d’altra banda naturals beneficis— és difícil de xifrar quins són els punts que fan que una novel•la històrica sigui un producte literari sòlid. És obvi que les obres de Marguerite Yourcenar —una de les primeres i grans escriptores del gènere històric— o de Robert Graves són literatura en majúscules i algunes de les que encara corren pel mercat valdria més que passessin a millor vida. Però, què fa que Yourcenar sigui millor que Chufo Llorens? Què fa que jo consideri Hancke en la línia de Garves o Eco i no en la d’Ildefonso Falcones? Les obres classificades amb aquesta controvertida etiqueta d’històriques han de tenir necessàriament un component de divertiment per evitar ser manuals d’història, però són primordialment ficció i, per tant, han de funcionar com a artificis literaris. Com a tals els cal solidesa narrativa entesa com un bon treball del punt de vista, dels personatges, del context, de l’estil i, per tant, també de la llengua, que si bé no se n’espera el mateix que d’una altra obra si es deixa de banda i s’utilitza un llenguatge excessivament estàndard es resta caràcter al conjunt i es perd brillantor. És a dir, que la novel•la històrica no ha de ser un fulletó infecte situat en algun punt més o menys atractiu de la història, una simple narració d’acció, una novel•la de “cinc duros” de pistolers, d’aquelles que només explicaven quatre aventures amb molts tirotejos, persecucions trepidants i alguna escena pujada de to. Cal demanar solidesa literària a la novel•la històrica i alhora exigir-li, en tant que històrica, versemblança, fidelitat a l’època que imagina i que ens faci gaudir amb qualitat de la complexitat de l’estudi del passat, que ens enriqueixi amb les seves hipòtesis de com era el temps que ficciona i no pas que ens l’abarateixi amb simplificacions i estereotips.

Quant a l’obra de Hancke compleix amb escreix aquestes exigències. La seva història és sòlida i interessant, escrita amb un estil sinuós, sensual i càlid, i explicada des d’un punt de vista escollit amb cura: la d’una dona que pateix en la seva persona la croada francesa contra els albigesos. És a dir, la novel•la vol explicar com les dones, i més en concret les dones nobles, van viure aquesta enorme impostura que va ser la croada contra els albigesos, que sota l’aparença d’una lluita per la fe amagava una terrible set de conquesta política i, alhora, la fam per anorrear una societat massa oberta i espiritualment massa complexa per una època com el segle XIII. Aquesta empresa, duta a terme amb crueltat (cal recordar per exemple els episodis de la matança de Béziers o el prat dels cremats de Montségur), queda retratada al llibre segons la visió que en tenien les dones llenguadocianes. L’autora ens mostra el patiment d’unes espectadores de luxe que poca cosa podien fer en un món d’homes en lluita. Tanmateix, des del seu món reclòs a la casa, al gineceu imposat per la tradició grecollatina, les dones lluitaven per fer més amable la quotidianitats, per pal•liar l’absència dels homes que eren a la guerra, i per minimitzar l’impacte que tenien les victòries croades sobre les seves vides i, sobretot, el terror que la inquisició va escampar per aquells territoris que feia poc vivien immersos en una cultura refinada que exaltava l’amor cortès i respectava les idees gnòstiques segons les quals vivien els càtars. Justament és la inquisició la que va deixar més testimonis escrits de la bogeria que va assolar Occitània als segle XIII. Hancke, com a historiadora, ha utilitzat aquest material per fornir una narració que ella mateix defineix com a barreja d’història i ficció, fruit, sens dubte, de la lectura d’unes fonts que, de tan tergiversadores, devien fer difícil entendre els fets que en realitat van succeir. Malgrat tot Hancke sap jugar amb els buits i els equívocs, omplir amb ficció o amb la seva interpretació allò que les cròniques i els documents no acaben d’aclarir i, en definitiva, sap crear un món fictici versemblant, viu i vibrant.

Justament el problema de les fonts i la seva interpretació alhora de crear el discurs històric és un tema de debat encara avui alhora de fixar els fets que van passar entre el 1209 i el 1255, entre l’inici de la croada i la caiguda del castell de Quéribus que tanca definitivament l’acció militar francesa sobre el Llenguadoc. Cal prendre consciència que la història, entesa com a discurs sobre la història, no és tan objectiu com se sol pensar, ja que un cop l’historiador ha recollit les fonts és ell qui crea el discurs i, per tant, és la seva visió la que ordena fets i posa èmfasi sobre accions, personatges... Georges Duby, l’eminent historiador francès, defensa que tot és text i, per tant, interpretacions feta en funció de tot allò que sap i creu el subjecte d’aquesta acció de coneixement. La historiografia francesa, doncs, influïda per les cançons de gesta que més tard es van fer sobre la croada, per la seva cosmovisió i la seva idea de França, no dóna reconeixement a la importància del conflicte que va haver-hi amb el regne de Catalunya i Aragó, i no accepta la idea que els territoris que es van conquerir no formaven ja part del França —i que per tant senzillament es van reabsorbir— sinó que eren un territori diferent, amb més vincles a la cultura catalana del sud que a la cultura francesa del nord. La idea hegeliana que les nacions són una mena d’encarnació de l’esperit, el volkgeist, i que són entitats immutables en el temps de les quals es pot estudiar el seu esdevenir temporal és molt propera tant a la visió espanyola com a la francesa. Així doncs, els francesos tendien a pensar que l’antic imperi de Carlemany era tan França com la França actual, i que la conquesta feta per la croada contra els albigesos no feia sinó reconstruir un territori nacional que s’havia escrostonat per vicissituds històriques, de la mateixa manera que els espanyols veuen en la Reconquista una recuperació d’un territori nacional que originàriament els pertanyia en tant que és el lloc on l’esperit s’encarna en la suposada nació espanyola. La supervivència de Catalunya enmig d’aquesta visió de dues nacions tan potents com la francesa i l’espanyola és, com a mínim sorprenent, igual que ho és el fet que historiadors catalans com d’Abadal incorporessin la visió francesa de la qüestió als seus escrits, segurament condicionats pel prestigi de la cultura francesa. Tanmateix, d’altres historiadors com Jordi Ventura o Xavier Escura, amb un visió dels fets més centrada en les conseqüències que el conflicte va tenir per a Catalunya, ens han fet adonar que hi ha més del que sembla darrera aquesta croada i Escura, en concret, posa el Papa Inocenci III com a principal instigador i beneficiat de la croada. Segons ell la geopolítica dels estats pontificis no podia tolerar que una potència com el Regne d’Aragó s’estengués més enllà dels Pirineus, es fes seva Occitània, desafiés el seu principal aliat, el petit i regne França, i impulsés així una cultura de la tolerància que permeté l’expansió d’un culte, l’albigès, que qüestionava la veritat del missatge cristià que defensava l’església de Roma. Sembla ser que els càtars eren els hereus d’unes idees gnòstiques que havien arribat d’orient a través dels bogomils, els quals al seu torn havien heretat les idees d’una secta jueva, els essenis, a la qual pertanyi Jesús de Natzaret. Segons aquesta tradició la gnosi, el coneixement dels Jesús espiritual, consistia en saber que Jesús no era fill de Déu sinó una mena de profeta que ensenyava que la divinitat està dins l’home i que tot ésser humà en té una espurna. Aquest seria el vertader missatge cristià, un missatge hermètic destinat a uns pocs acòlit, però que va ser posteriorment transformat per diversos artífexs entre els qual destaca Pau de Tars, autèntic fundador de l’església catòlica (universal), que va ser qui atribuí a Jesús la naturalesa divina. Posteriorment Pau serà confirmat per Ireneu de Lió, a finals del segle II, que es va encarregar d’anatemitzar els escrits gnòstics, tot convertint-los en heretges, i confirmar només aquells evangelis que anaven en la línia de l’església catòlica. A partir d’ell el cristianisme catòlic serà oficialitzat amb l’emperador Constatí, el 313 dC, i l’església catòlica apostòlica i romana anirà adquirint el poder que li permetrà el segle XIII convocar una croada, aquest cop contra territoris cristians, amb la finalitat d’enterrar d’un cop per sempre aquesta visió alternativa del cristianisme que podia qüestionar els seus dogmes i el seu poder temporal. La seva tasca no va reeixir i avui sabem més coses que mai de les sectes gnòstiques gràcies als manuscrits de Nag Hammadi, descoberts el 1945, i coneguts popularment com els manuscrits del mar mort, dels qual National Geographic n’ha reconstruït recentment un dels més polèmics: l’evangeli de Judes.

Quant a Hancke, l’escriptora mostra coneixement de totes aquestes qüestions, tant de la importància de les creences càtars com de la importància del regne de Catalunya i Aragó, però no aborda cap de les dues qüestions ja que probablement li quedaven fora del seu radi d’interès. Des de la perspectiva catalana és una llàstima no poder observa quina és l’opinió d’aquesta historiadora de formació francesa (per bé que ella és alemanya) sobre que va ser i que és Occitània. Normalment en la literatura francesa, i també en els assajos, el tema català sol ser passat per alt. D’altra banda, com que ella mateixa afirma que hi haurà més llibres és d’esperar que en algun moment o altre hagi de mostrar la seva visió sobre la qüestió.

Per acabar, i referint-me de nou a la important tasca estètica que fa Hancke alhora de realitzar la vessant literària de la seva obra, i en concret a aquest punt de vista femení, cal destacar l’extraordinària construcció dels personatges femenins de l’obra, Aimengart per suposat, però també secundàries com Gailharda o Aélis. Aquests personatges estan esbossats de manera que evolucionen al llarg de l’obra, aprenen dels esdeveniments i es modulen en funció d’ells. Alhora, però, mostren la seva part irreductible, aquelles idees i actituds que els fan ser qui són i que, per tant, no poden renunciar a elles. Hancke fa aquí una gran tasca de construcció literària. D’altra banda, la profunditat psicològica no s’esgota en la psique femenina, sinó que també el personatge masculí principal, Peire, està admirablement ben traçat, així com el temible inquisidor Bernat de Caux, personatge real potser una mica estereotipat a l’obra però que serveix a Hancke per fer que els personatges mostrin les seves emocions, un element que destaca en el llibre i que li dóna molta vivacitat. També cal esmentar el domini de l’espai i del temps. El temps del llibre és circular, amb salts, un recurs habitual però ben emprat, de manera austera i efectiva, reforçat per una data impresa al principi de cada capítol i damunt de cada pàgina en l’edició francesa. I pel que fa a l’espai, Hancke mostra un coneixement extraordinari de la geografia i el paisatge, antròpic o no, del Llenguadoc del segle XIII, així com una enorme capacitat per descriure’l i fer que el lector el vegi. Un cop més la historiadora i l’escriptora s’alien per construir una obra sòlida i interessant. De fet, aquesta capacitat lingüística de Hancke com a escriptora, combinada amb el seu enorme coneixement crec que és el que fa que el producte final sigui tan extraordinari. Hancke sap trobar la seva veu com narradora, una veu ben suportada en un ús de la llengua, ric sense arribar a una complexitat que pugui entorpir una narració que és àgil, però alhora descriptiva, rica en detalls i amb un tempo pausat, dolç, càlid com l’estiu tolosà. Es nota que a l’escriptora li agrada escriure i alhora li encanta explicar-nos com veu ella el Llenguadoc del segle XIII. Visió de dona sobre la visió de la dona. Doblement ric. El resultat no pot ser sinó una novel•la excel•lent, que ha trobat l’equilibri entre l’interès per la història i la passió per la literatura. En definitiva, una excel•lent novel•la històrica que malauradament encara no es troba traduïda a casa nostra.

A la secció de comentaris podeu llegir una traducció del primer capítol de l'obra que he fet jo mateix. Espero que us agradi.


Afegir comentari afegir un comentari
COMENTARI:
SIGNATURA:
EMAIL: (si vols rebre actualitzacions dels nous comentaris)
   
   
 
   
 
els vostres comentaris (1 comentaris)
Autor/a del comentari: Joan Trabal - Data: 22/08/2012

Ofereixo aquí una traducció del primer capítol de l’obra, que es pugui llegir en català i observar-ne la qualitat i l'encís! Si alguna editorial llegís això i ho volgués continuar estaria encantat d'acabar-la, és clar!



GWENDOLINE HANCKE: El mirall d'Aimengart.

Capítol primer

Novembre de 1245

El sol ja comença a pondre’s, cedeix el seu lloc a les boires hivernals quan, a la fi d’aquesta tarda freda, porten el proper testimoni a la sala. La jove, d’uns trenta anys, s’aguanta dreta i avança amb pas lent i altiu. Només els flocs rossos que s’han escapat del seu cabell recollit cauen, rebels, damunt la seva cara. Les ombres sota els ulls i la vermellor de les galtes a la cara pàl•lida deixen endevinar la fatiga, el desesper i el camí recorregut des del Lauraguès fins al claustre de Sant Serni, a Tolosa.

Bernat de Caus, l’inquisidor, que l’espera dempeus a la penombra amb la cara buida de qualsevol expressió, no deixa de mirar-la. Al seu costat, assegut en un banc davant d’una taula, el seu notari i els quatre canonges que composen el tribunal miren amb insistència l’acusada amb una barreja de curiositat i fatiga. La jove alenteix encara més el seu pas. Instintivament s’embolcalla més amb la seva capa enfangada i creua els braços davant del seu ventre per protegir allò que té de més preciós i del qual n’espera l’existència amb penes i treballs. La mirada freda de l’inquisidor la glaça més que la temperatura hivernal i, sota la dolçor de la roba d’abric, sent la camisa i també la pell humitejar-se amb suors fredes.
Quan ja no és sinó a poques passes del dominicà que, immòbil, li sembla molt gran amb la seva capa negra, ell l’atura amb un gest del seu braç dret, sense pronunciar un sol mot. Ningú parla, ningú es mou. Els segons s’escolen lentament, molt lentament, com tota una vida. La jove observa les cares de les escultures dels capitells que semblen prendre vida sota la llum dansaire de les espelmes i l’amenacen o es burlen d’ella per torns, mentre les imatges es claven dins el seu cap i la sang s’atura dins les seves venes.

Finalment l’inquisidor pren la paraula, amb una veu lenta i densa, gairebé monòtona. L’acusada, per bé que és una dona cultivada, no el pot comprendre perquè li parla en llatí. Només li son intel•ligibles el seu nom i els de les persones que li són properes. Però sap el que l’inquisidor li diu i també el que passarà. L’ inquisició els persegueix des de fa més de deu anys i ja ho ha conegut una primera vegada davant un altre tribunal. Sap també que, als ulls de Bernat de Caus, ella és una relapse. Una heretge reconvertida que ha tornat a caure en l’heretgia, i que no pot esperar cap gràcia d’aquests homes. El notari tradueix de seguida les paraules de l’inquisidor a la llengua d’oc, mots que no tenen cap sentit per a ell, des que els repeteix cada dia, des de fa setmanes, mesos, anys...:
—Aimengart, dona de Pèire de Mazerolles, senyor de Gajan de la Selva. Filla del difunt Isarn de Fanjaus, jures damunt dels quatre evangelis de Déu de dir la veritat pura i sencera en matèria d’heretgia, tant sobre tu com sobre d’altres, vius o morts?
— Ho juro!—
Bernat de Caus, gairebé immòbil tota l’estona, sense mostrar les mínima emoció, comença aleshores el seu interrogatori, que el notari tradueix frase per frase:
— A quina època vas veure heretges per primera vegada?—
Aimengart intenta concentrar-se, li cal parlar, no té altra opció. L’inquisidor sap massa d’ella: el que ella ha confessat i tot allò que els que li són propers, sota pressió, han dit d’ella. Ermessenda, sobretot, ha estat interrogada per Bernat de Caus en aquesta mateixa sala encara no fa dues setmanes; la seva cunyada Ermessenda, la seva estimada cunyada, tan jove encara, massa jove, gairebé una nena, i tan vulnerable, vençuda per la por. Aimengart ha de parlar, però ha d’aconseguir a qualsevol preu no trair ningú i dissimular que sap on s’amaga el seu marit, el faidit fugitiu, condemnat per heretgia i estat de rebel•lia...
— Ja fa uns 25 anys, jo era petita, a Queille, a la punta del riu Touyre, a mig camí entre Mirepoix i La Roca d’Olmes, anava sovint al molí del meu pare...
I allà, les imatges prenen vida dins el cap d’Aimengart: el seu pare en el seu llit de mort uns mesos abans, el seu pare, un home tranquil, bo i just, la despreocupació dels seus ulls de nena sobre les ribes del Touyre, les cimes ennegrides dels Pirineus sota un llunyà cel blau, els turons vers dels Lauraguès i Pèire, el seu marit, aquest home orgullós, salvatge, insubmís, Pèire, el seu destí, la seva paüra i el seu amor... i Gailharda, pàl•lida, vella abans d’hora, com una flor rara que es marceix, però eternament fidel... Les imatges s’empenten dins el seu cap, la sang torna a circular dins les seves venes i les llàgrimes, dolorosament retingudes, cremen darrere els seus ulls. Les seves mans s’aferren damunt el seu ventre, les seves cames cedeixen, s’ensorra, cau de genolls com una mare de déu embolicada amb el seu espès mantell blanc, i buida el contingut del seu estómac sobre les lloses fredes sota els ulls astorats dels canonges i un sospir de disgust de l’inquisidor —primera manifestació que la seva natura és humana, si bé refrenada.
Però l’instant de feblesa no dura més que uns segons. Abans fins i tot que l’inquisidor pugui reaccionar, Aimengart recupera el domini del seu cos i, amb una veu calmada, reprèn el fil del seu recorregut de creient de l’Església dels Bons Cristians i Bones Cristianes. Els seus mots són curosament traduïts i consignats pel notari a fi de poder confondre alguns dels altres nombrosos còmplices d’heretgia. Així, Bernat de Caus, quan erradiqui la seva creença i la de tots aquells qui la comparteixen, lliurarà la història d’Aimengart a les generacions futures...

l'últim per llegir
Una columna de fuego
Una columna de fuego
Les Cròniques del Déu Coix
Les Cròniques del Déu Coix
Una família fora de sèrie
Una família fora de sèrie
Joyland
Joyland
El papiro de Saqqara
El papiro de Saqqara
El club Dumas
El club Dumas
El invierno del mundo
El invierno del mundo
Basura
Basura
Victus (La Campana, 2012)
Victus (La Campana, 2012)
El confident dels reis
El confident dels reis
   
 
(c) 2007-2024 logo xelu.net | Última actualització: 19/03/2024 | Facebook | Instagram BitWorks

Creative Commons License
Aquesta web i tots els seus continguts
estan sota una llicència Creative Commons.