|
sinòpsis |
Homer, l’autor de la Ilíada i de l’Odissea, és el pare de la literatura occidental: el principal llegat literari de l’antiga Grècia. Els 12.000 versos de l’Odissea, repartits en 24 cants, narren les aventures d’Ulisses durant l’accidentat i llarguíssim retorn des de Troia fins a Ítaca, l’illa on viuen la dona i el fill, esperant-lo, a més d’un bon nombre d’aspirants a rellevar-lo en el tron i en el llit nupcial. Episodis tan cèlebres com la seducció de les sirenes, la lluita amb el gegant Polifem, la visita al món dels morts, la venjança dels pretendents o el retrobament amb Penèlope fan que l’Odissea sigui considerada, amb tota la raó, la mare de les novel·les d’aventures. Una obra mestra de tots els temps, perfectament travada, plena de bellesa i amena en extrem.
Ex tret de: Editorial Proaç |
biografia de Homer. Traducció J. F. Mira |
Joan Francesc Mira i Casterà va néixer a València, el 3 de desembre de 1939. El 1959 va obtenir el títol de batxiller a la Universitat Gregoriana de Roma i, l'any següent, també a Roma, es va llicenciar en Filosofia per la Universitat Lateranense. L'any 1962, es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de València, i s'hi va doctorar, el 1971.
Des de 1965 va treballar com a catedràtic d'institut. A principi dels anys setanta va residir a França, on va col·laborar en el Laboratoire d'Anthropologie Sociale de la Sorbona. També va exercir de professor a la universitat de Princeton, Estats Units (1978-1979). Entre 1980 i 1984 va dirigir l'Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social. L'any 1982 va fundar el Museu d'Etnologia de València, institució que va dirigir fins al 1984. Del 1983 al 1991 va ser professor titular de la Universitat de València. A partir de 1991 desenvolupa la seva activitat docent a la Universitat Jaume I de Castelló.
És autor d'un gran nombre d'estudis i investigacions de caràcter assagístic que giren al voltant de l'antropologia, la sociologia i l'etnografia. Molts d'aquests treballs es basen en la situació de la llengua i el poble valencià. Entre els títols més remarcables es troben Som. Llengua i Literatura (1974), un manual de gramàtica; estudis generals com Un estudi d'antropologia social al País Valencià (1974); Els valencians i la terra (1978), Introducció a un País (1980); Població i llengua al País Valencià (1981); i Crítica de la nació pura (1985), premi Joan Fuster 1984, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; Hèrcules i l'antropòleg (1994); Sense música ni pàtria (1995); Sobre la nació dels valencians (1997), que tracta de l'evolució del nacionalisme valencià en els darrers trenta anys; Cap d'any a Houston (1998)
També és autor de les novel·les El bou de foc (1974), El desig dels dies (1981), Viatge al final del fred (1983), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996, premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1997 i Premio Nacional de la Crítica de literatura catalana, 1998), i dels volums de narracions, Els cucs de seda (1975), premi Andròmina 1974 i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
Aquesta intensa activitat com a creador la conjumina amb la publicació d'estudis de crítica i teoria literària, etnologia, antropologia, etc., en diversos mitjans de comunicació escrita, com ara L'Espill, Revista de Catalunya o Catalonia Review, així com en capítols de llibres especialitzats en aquelles matèries. A més, és col·laborador habitual de diverses publicacions: Las Provincias, Saó, Valencia Semanal, El Temps, Avui i El País.
Ha estat impulsor i ha tingut càrrecs de responsabilitat en diverses entitats, entre els quals, va ser president d'Acció Cultural del País Valencià (1992-1999); membre del consell i de la comissió executiva de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions (1991-97); membre del patronat de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana; vicepresident del Centre Català del Pen Club Internacional; membre de la secció de Filosofia i Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, etc.
El 1999, la conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana li va con concedir el guardó al millor llibre valencià del 1999, per València per a veïns i visitants. L'any següent, va publicar a l'Editorial Bromera una síntesi de la història dels Borja en gran format i il·lustrada: Els Borja, família i mite, i la traducció, amb introducció i notes de La Divina Comèdia, guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001.
La seva última obra, Purgatori, va guanyar el premi Sant Jordi del 2002 i el premi de la Crítica. Josep Pelfort ha dit a l’Avui que la novel·la parteix "de l'estructura narrativa i conceptual del "Purgatori" de Dante per pautar les reflexions vitals, morals i filosòfiques del narrador-protagonista i fer un remake contemporani i intel·ligent." A més a més ha dut a terme una altra traducció de referència amb la versió al català dels Evangelis (edicions Proa, 2004).
Extret de: Biografia J.F. Mira |
|
opinió |
Qui ho havia de dir que en ple temps de mesquines retallades Proa ens obsequiaria amb una reedició de L’Odissea. Quina gosadia editorial! I, d’altra banda, quin admirable valor el de Joan Francesc Mira en atrevir-se a modernitzar una traducció, la de Carles Riba, que havia estat llegit i rellegit per generacions de lectors que es volien abismar a les aventures heroiques d’Ulisses. Tant d’ús havia tingut la traducció de Riba que havia caigut en un certa beatificació, havia esdevingut bastió inassaltable i l’embolcallava en una mena culte mistèric on tota lectura era pura litúrgia i, per tant, acrítica. Però les traduccions caduquen, i la de Riba es feia carregosa per uns nous temps on la paciència i l’esforç en la lectura, la gratificació demorada, és un bé ben escàs. Però això la nova traducció és benvinguda, però no només ho és per aquest motiu sinó per les moltes virtuts que té. De fet, si la traducció fos un gargot, per molt actual que fos, no dubto que el lector diria a Proa que se la confités. Però no és el cas, perquè Mira és un traductor excel•lent –a part d’un escriptor prou interessant—, erudit, metòdic i amb sensibilitat estètica i musical. La tasca que s’ha fixat, pel que sembla, és modernitzar alguns textos essencials de la literatura universal que, en català, havien quedat ancorats en un estil més noucentista que contemporani, cosa que en dificultava la difusió, i sobretot el gaudi. La seva primera gosadia fou ni més ni menys que la Divina Comèdia de Dante. Mira va traduir el gran geni florentí a un català clar que ha deixat fora de joc la traducció de Josep Maria de Sagarra que, per ser preciosista i respectar escrupolosament els recursos mètrics i la rima de Dante, era un artifici literari de difícil lectura que, sumat a la complexitat de Dante, feia que el lector català quedés molt sovint perplex, i deixava l’obra només a l’abast de lectors molt cultes i pacients, capaços de comprendre mots com ara llord. Si bé podríem argumentar que les traduccions de Sagarra i de Riba mantenen la salut de la llengua catalana –cosa que no podem pas negar— també és cert que si el preu és la pèrdua de Dante i Homer, és un preu massa car. Sens dubte que hi ha d’altres llocs on podrem dur a terme aquest funció de preservació del català, mentre que no hi haurà cap lloc on puguem llegir en català aquests dos gegants de la literatura.
Quant a les virtuts de la traducció, Mira assoleix sobretot una gran frescor rítmica, ens trobem llegint un text en vers que és capaç de mantenir l’esperit de facilitat comunicativa de la prosa i alhora la musicalitat del vers. És a dir, uneix eficaçment estètica i trama. Mira reprodueix l’hexàmetre homèric en un vers blanc català de sis peus que combina síl•laba forta i síl•laba feble, amb algunes variants i recursos més complexos com l’anacrusi (síl•labes que encara no es comptabilitzen a principi de vers), sempre amb la idea de mantenir el to homèric. L’altre gran virtut de la traducció és no caure en literalismes i expressions emprades tradicionalment. Per exemple, l’expressió “paraules alades” referida als diàlegs entre personatges, que és prou poètica i manifesta una imatge amb prou gràcia, és també de mal interpretar. Mira la revisa i s’adona que les ales a què es refereix l’original grec no són les ales d’una au, sinó més aviat a les plomes d’una sageta, un referent molt propi del món heroic. Així, el traductor opta per canviar l’expressió per “paraules com fletxes que volen”, que és una expressió metafòrica manté el camp semàntic de l’original grec i aporta millor la idea de velocitat, immediatesa i contundència que devia tenir l’original, sense perdre ni un pam de la seva extensió poètica. Igualment destacable és l´ús del vocabulari que fa Mira. Un vocabulari proper, gens complicat, quan hi ha una paraula d´ús comú l’escull per davant de cultismes, de manera que manté un to proper en tot moment, fa la narració comprensible i permet que el lector gaudeix de la gran aventura que se’ns narra, cosa que sens dubte devia ser un dels objectius principals dels aedes de l’antiga Grècia. Crec que Mira sap rescatar i mantenir l’esperit original d’Homer i dels recitadors grecs. No busca una traducció acotada a l’original sinó una traducció comunicativa, una transposició d’esperit, un transvasament d’intencions i accions, tota una traducció del paratext i no només del mots que conformen la narració. Al meu entendre la traducció de Mira supera per l’equilibri entre la seva frescor i el seu rigor a totes les traduccions d’Homer que circulen en català i castellà, incloent-hi també l’admirable traducció de la Ilíada que feu recentment Manuel Balasch, també per a Proa. Segurament que la traducció de Mira, tot i ser inevitablement filla d’un temps i d’un país, es mantindrà fresca més temps que la de la Riba, molt llastrada per les seves coordenades temporals. Si tenim en compte que avui en dia els herois ja no són els guerres de brillants gamberes sinó aquells que són capaços de llegir en grec clàssic, la tasca que ha fet l’heroi Mira ens és imprescindible si com a país volem mantenir el contacte amb el passat grec, amb el bressol de al nostra cultura. En un món accelerat que ha perdut de vista tot allò que no es quantifiqui amb diners; en una societat sense temps per allò que és val la pena, on l’urgent és menja l’important, on no hi ha ganes d’esforçar-se per assolir el plaer intel•lectual, on la predilecció per a la imatge en moviment passa per damunt del paladeig de la paraula; en un món que ha perdut el nord i diria que fins i tot el sud; traduccions com aquesta on la paraula és gaudeix, on l’aventura batega ben viva i l’antiguitat i la mediterrània se’ns fan presents amb la intensitat de la llum d’un migdia d’estiu, són un desafiament, un extraordinari avís que un altre món és possible i fins i tot començo a pensar que imprescindible.
|
afegir un comentari |
|
els vostres comentaris (1 ) |
Autor/a del comentari: Miquel -
Data: 08/05/2012
Preciosa ressenya. Darrerament (i amb massa interrupcions per culpa d'altres llibres i activitats) estic llegint aquesta nova traducció, que per a mi és la primera. La veritat és que és un goig, molt recomanable. |
|