La trilogia perd gas. El llibre en la seva majoria és molt pla. La història continua navegant sense girs inesperats, sense sorpreses. Tens la sensació una mica de que t’hagin connectat morfina i tot et passi bé. Com que està escrit per passar bé i la trama és mínimament interessant segueixes endavant, no empengut per una emoció forta sinó més aviat per la mateixa inèrcia que fa que els somnàmbols es llevin a les nits.
La història només remonta en el terç final, amb una punta en la trama que trenca la monotonia atordidora de tot el llibre. I surts del teu son i penses: fantàstic! I llavors reflexiones: perquè no ho has fet abans, perquè m’has tingut en un estat de letàrgia continguda llegint com un zoombie? Sentiments ambivalents... I curiosament després d’aquesta punta torna a caure en explicacions innecessàries de l’unica part emocionant del llibre que et porten a una desesperació en busca del final abans no se’t creuin els cables i llancis el llibre per la finestra. D’aquí dedueixo que l’autora no porta gaire bé la gestió de la tensió dels llibres i els recursos que fa servir són sempre els mateixos i al final cansa.
Els personatges no evolucionen. Les situacions es comencen a fer repetitives i el cos et demana saber més de tots ells, però amb substància, amb contingut.
La conclusió de tot plegat. Potser ens havíem d’haver quedat amb la primera novel·la i prou, no? Estava prevista la història com una trilogia? És que ja comença a ser habitual allargar les coses per calers i per fer-ho se n’ha de saber. Jo crec que la resposta és no, no estava previst. I se li veu el llautó quan veus que la història en alguns personatges és una espiral que no porta enlloc, ni endavant ni endarrere i també quan arribes al final i et dóna la sensació d’haver-te mogut molt poc de la posició inicial.
Em fa por el tercer llibre, perquè ja començo a ensumar de què anirà. |
)
)
afegir un comentari
| Última actualització: 12/12/2024 | Facebook | Instagram 
