Què en se d'en Mark Levy? Doncs res, només la constatació de que cada cop el veig més a les llistes dels més venuts, a l'entrada amb els llibres seleccionats de l'FNAC, en tots els aparadors de les llibreries... En definitiva això vol dir que no en se res de res. Expectatives amb el llibre? Cap ni una. Per la portada i la tipografia utilitzada (això sonarà molt pedant), crec que és una lectura d'estiu senzilla que passarà bé.
Doncs no m'he equivocat gens ni mica. Feia temps i temps que no tenia l'oportunitat de devorar un llibre com he fet amb aquest. No ens enganyem. No ha set per la qualitat literària en si o per una història extremadament ben tramada o interessant. Jo crec que han set un cúmul de circumstàncies que m'han portat a fulminar una novel·la normal i corrent en qüestió de 3 dies. La primera de totes és que estic de vacances. Havia oblidat que era tenir temps per llegir. La segona és que vinc d'una lectura pèssima i crec que el llibre que havia de venir s'hi havia de posar poc bé per satisfer-me. I la tercera és que jo ja estic receptiu (i més a l'estiu) a aquest tipus de lectura.
Així doncs no puc dir el contrari perquè és així: el llibre m'ha enganxat de principi a final i l'he devorat sense ni respirar. Això si, crec que és de justícia posar els punts sobre les "i"s i explicar les coses més bé i en profunditat.
La història és senzilla, àmpliament narrada altres vegades: com fer-se perdonar després de la mort, com traspassar aquesta barrera infranquejable, com arribar als teus ésser estimats des del més enllà, com redimir-te del passat quan ja és massa tard... Aquí potser l'element nou és la forma amb la que ho fa el pare (no explicaré més, però m'ha semblat original si més no). Partint d'aquesta premissa crec que la història es desenvolupa amb una fluïdesa, està ben narrada però desenganyem-nos, no aporta gaires sorpreses. Els personatges són força simples. Venint de llegir fa un temps La Cúpula (de l'Stephen King), s'agraeix que el nombre d'aquests sigui inferior a 10. L'amic confessor de l'ànima gai està bastant vist al igual que el pare malparit que et fa la vida impossible i al final resulta que és més cool del que creies. Per tan, podeu deduir del meu anàlisis de la història i dels personatges que no estem davant d'un llibre de profunditat extrema.
Val a dir però en la seva defensa que m'ha fet passat uns molts bons 3 dies i que el recomano fervorosament per fer una cura intensiva de desintoxicació de llibres de l'estil de La nit porpra (de l'Imma Monsó), sense cap mena de dubte, la nit i el dia en quan a ganes de continuar llegint i no de tirar el llibre al foc. El recordaré d'aquí a 3 mesos? Crec que és un dels llibres del que m'agrada anomenar-los "etèris", llibres que m'acompanyen amb un bon sabor de boca fins que un altre llibre s'encarrega d'esborrar-lo i substituir-lo per un de nou (ni millor ni pitjor). En aquest moment, tan la història com els personatges es van difuminant i fins hi tot arribarà el dia que em preguntaré si el vaig arribar a llegir o no. Això vol dir que el llibre no m'ha marcat i no entra dins de l'altre categoria que podria ser "me'l tornaria a llegir" (senzillament perquè hi ha mil llibres d'aquest estil que poden satisfer les necessitats que ha satisfet aquest en un moment donat i puntual).
Podeu dir-me superficial però moltes vegades una portada parla bastant bé de les línies generals del que pots trobar dins de la coberta. En aquest cas, tal com us he indicat abans amb la tipografia, crec que no anava gens errat. Per tan mai ningú podrà dir que he llegit el llibre enganyat ans al contrari: sabia perfectament el que anava a llegir. Així doncs, content i feliç pel resultat, puc anar ara per una altra lectura ara que torno a tenir el cervell a punt després d'aquesta purga. |